El fet ha tingut una notòria repercussió mediàtica i una certa contestació, especialment a les xarxes. Des del respectuós article de Francesc Viadel –una història de vida compartida per molts valencians en edat ja de méreixer– fins la campanya més o menys subliminal d’una part dels correligionaris de militància de Mónica –els quals han fet córrer la “À” d’Àgueda Micó com ideograma alternatiu a la “Ó” de Mónica. Ja se sap que les llengües són l’univers més simbòlic de les societats, i per això susciten adhesions sentimentals, més enllà del seu valor instrumental.
M’estalvie reivindicar el dret de cadascú a dir-se com vol. Per tant, la decisió de Mónica Oltra no em mereix cap comentari. Ara bé, la manera i el lloc en què la vicepresidenta va fer públic el seu desig va ser un error elemental de comunicació política que cap Kasper Juul no hauria permés a la seua Birgitte Nyborg. Els fans de Borgen sabem que Birgitte de vegades actuava per lliure; no sé si és el cas de Mónica, perquè no la tracte de prop. Però el cas és que Oltra no actuava com a particular, sinó com a portaveu del Govern. Podia haver fet la petició en un comunicat de premsa o convocatòria a la seu del seu partit. Birgitte Nyborg tenia bona cura d’aquests detalls. Amb la seua decisió, Mónica implicava el Consell que representa i convertia l’anunci en una distracció que va deixar en segon pla el contingut de la roda de premsa. Dos errors en un.
Amb tot, en la meua opinió, l’error discursiu més greu ha estat esgarrar, ni que siga metafòricament, la fortalesa més destacable de Mónica Oltra com a persona pública: l’ambigüitat, una característica imprescindible en la construcció d’un lideratge i un relat sociopolític d’ampli espectre com el seu. No era fàcil aconseguir aquesta ambigüitat per a una persona que ve de l’esquerra clàssica, tan fonamentada en els valors “forts” i les ortodòxies. En el camí, Oltra ha desplegat una empatia heterogènia –hipermoderna, segons la definició de Gilles Lipovetsky– que l’ha convertida en referent d’amplis sectors socials. Una singularitat impossible d’assolir, com dic, sense el vel seductor de l’ambigüitat: dels valors “tous” o fins i tot “líquids”, difusos i permeables a l’aire dels temps. Tous i líquids, especialment, en els temes identitaris, tan importants, paradoxalment, en les societats postindunstrials i complexes.
En paral·lel, l’èxit electoral de Mónica Oltra s’assenta sobre una oferta de catch all party, que pescava ací i d’allà molt abans que existira Podem –que, potser sense ser-ne conscient, va copiar a l’estat el model valencià d’Oltra. El seu discurs de regeneració política i moral desplegat en l’oposició va calar en els estrats socials descontents amb la gestió del PP i fins i tot en el cor (i els interessos) del moviment més etnicista del Bloc, que va veure en ella la post de salvació electoral. El nou llenguatge (verbal i no-verbal) desplegat per Oltra i la constel·lació de valors ambigus han construït un poder de seducció promiscu ideològicament, però molt rendible demoscòpicament. Una estratègia, com suggereix George Lakoff a Moral Politics: How Liberals and Conservatives Think, que connecta sentimentalment amb l’enuig social multiforme i que alberga grans possibilitats d’èxit entre grups poc o gens cohesionats. El País Valencià, desvertebrat i anòmic, és terra fertil per a aquesta mena de discurs.
