Embadalits per les paraules que brollen de la boca de la seua àvia, els tres nens no gosen moure’s ni apartar la mirada, els ulls ben oberts, del seu rostre, a fi de no perdre’s qualsevol canvi expressiu, per lleu que siga, que reforce el que està dient o avance algun esdeveniment important de la història. Les quatre figures tanquen un cercle al bell mig del qual es troba el volum de tapes de color roig viu que capta immediatament la nostra atenció. En Una història de la lectura (1996), Alberto Manguel recorda aquells moments en què “delegava mots i veu, renunciava a la possessió –i en ocasions àdhuc a l’elecció- del llibre i, si exceptuem la infreqüent pregunta aclaridora, no feia cap altra cosa que escoltar. De nit, i fins i tot de dia, em reclinava sobre diversos coixins per escoltar la meua dida, qui em llegia els aterridors contes dels germans Grimm. De vegades la seua veu feia que m’adormira; altres, pel contrari, l’emoció m’enardia, i li suplicava que s’apressara, per tal d’esbrinar, més prompte que no l’autor haguera volgut, què succeïa en el conte”.
Mary Cassatt, “Katherine Cassatt llegint als seus néts”, 1880, oli sobre llenç
Mary Cassatt (1844-1926) pinta, en 1880, aquesta escena en què apareix la seua mare envoltada pels seus néts Eddie, de perfil a l’esquerra, Katherine, d’esquenes a la dreta, i Elsie, enfront, fitant, mig amagada entre fulls i teixits, la faç de la narradora. No fou l’únic llenç en què l’artista nord-americana instal·lada a París va retratar membres de la seua família absorts en la lectura ni tampoc lúnic en què aquesta activitat es porta a terme en companyia d’infants. “L’impressionisme va atraure algunes dones precisament perquè la nova pintura legitimava els afers de la vida social domèstica de la qual tenien íntim coneixement, tot i que foren excloses de la iconografia de l’esfera burgesa social del bulevard, el cafè i les sales de ball”, afirma Whitney Chadwick, en Dona, art i societat (1990). I, com podem veure en aquestes peces, llegir formava part de les ocupacions quotidianes de la classe acomodada a la qual pertanyien la majoria, un avantatge, d’altra banda, per a les artistes en la mesura que els va permetre mantenir una trajectòria professional i unes relacions de certa paritat amb els seus col·legues, aspectes fonamentals que sovint molts historiadors han ignorat.
Malgrat la quasi total absència de context, de decorat, que ens força a concentrar-nos en l’acció, mínima, desplaçada a la dreta, que ens reté tot girant sobre l’eix que constitueix el llibre, el fragment de finestra, austera, que obri el fons suggereix l’ampliació dels àmbits i dels límits habituals que proporciona endinsar-se en un text. “La major part del temps em limitava a gaudir de la voluptuosa sensació de deixar-me dur per les paraules, i sentia, d’una manera corporal, que estava de veritat viatjant a algun lloc meravellosament remot, a un lloc que a penes m’atrevia a albirar en l’última pàgina del llibre, encara secreta”, continua Manguel. Potser el verd del jardí intuït a l’altre costat del mur siga prou per apuntar la capacitat dels llibres per traslladar-nos a un món que està més enllà de la realitat quotidiana, però que alhora la conté; un món extens, infinit, que ens ha ensenyat a viure des de la infantesa.
Mary Cassatt, “Dida llegint a una nena”, 1895, pastel sobre paper
No debades, Cassatt executa alguns altres quadres en els quals una persona adulta llegeix a una criatura a l’aire lliure. Així en Mainadera llegint a una nena¸ un pastel sobre paper de 1895, la lectura torna a formar part d’un espai enjardinat, com si en fóra l’ambient propici –ja ho veiem la setmana passada en algunes obres de Monet-: la jove i la xiqueta, tot i que destaquen de manera rotunda enmig de la composició, especialment per la calidesa dels rostres i de les mans, i més encara pels cabells roigs de la petita, sembla que vagen a fondre’s de mica en mica en la verdor que hi predomina. De fet, el llibre, en tant que nucli, atrapa traços i colors de la totalitat del conjunt en una mena de síntesi cromàtica i tonal. Condensa el que l’envolta i ho irradia amb una força renovada que queda palesa en les cares dels qui, talment aquest cas, s’hi deixen dur sense prejudicis, amb una disposició d’ànim favorable.
Mary Cassatt, “Llegint Le Figaro”, 1878, oli sobre llenç
Mary Cassatt, igual que altres pintores coetànies com Berthe Morisot, va haver de limitar-se a causa de les convencions de l’època a temes considerats no problemàtics, però, amb tot, va saber captar dins de l’univers reduït de la família, i de les dones i els infants en particular, aquells aspectes que acostaven la feminitat a la vida intel·lectual dels homes i anunciaven els canvis que s’estaven produint. En aquest sentit, de les nombroses obres de lectores que ens va llegar, algunes com la de la seua mare Llegint Le Figaro es relacionen directament a una imatge vinculada amb la masculinitat fins aleshores. Tanmateix, era ella també qui iniciava els néts en la lectura, i els captivava sens dubte, una qüestió primordial perquè els llibres continuaren presents al llarg de la seua vida.
