L’autogestió del delicte

El Partit Popular, el PP, aprofitarà fins a l’últim dia que gaudirà de l’accés al Boletín Oficial del Estado per sucar pa. Acabe d’escriure una obvietat, però em val per a començar. Ara mateix, de pas que el govern de Mariano Rajoy prepara una retallada de drets fonamentals –que negarà tantes vegades com calga- al fil dels atemptats de París i amb el pretext de la sacrosanta seguretat i la temptació incontinent del control de la ciutadania en benefici propi i de tercers, l’alter ego del partit en el poder s’adapta el Codi Penal a les circumstàncies, atès que des del cas Gürtel ençà no es pot delinquir en pau. En la festa, val a dir que molt participada, del finançament dels partits polítics, funciona com en cap altre lloc el vell costum de “feta la llei, feta la trampa”. De natural desvergonyida, la dreta carpetovetònica presumeix d’haver transformat en delicte el finançament il·legal dels partits, una pràctica inherent al mateix PP, com demostren tantes instruccions judicials en curs. De fet, la reforma que imposarà la majoria absoluta (i que s’haurà de derogar tan aviat siga desallotjada del govern), limita les penes de presó –entre sis mesos i quatre anys- per l’acceptació de donacions il·legals als partits polítics que superen mig milió d’euros. Per davall d’aquesta xifra, les donacions irregulars seran sancionades entre el triple i el quíntuple del seu valor. Res que no puguen pagar aquells que poden ‘regalar’ mig milió d’euros per a treure profit a la inversió amb obra pública o altra classe de recompensa. Així funcionen aquesta classe d’intercanvis, com demostra l’abundant literatura sumarial a l’abast. Però la presó, eixe tràmit tan incòmode per al poder, per a qualsevol classe de poder, queda situat, sota el govern del PP, en el límit del mig milió d’euros. La gentola atenta a l’IVEX 35 i confraries similars, per tant, ja sap que les timbes que s’organitzen a benefici de futures adjudicacions podran arribar fins a 499.999’99 euros. En els seients comptables de l’ex tresorer del PP Luis Bárcenas, cap registre superava aquesta quantitat. En realitat, Rajoy, o millor dit el PP, perquè Rajoy tot i ser el president de l’empresa sembla no tenir responsabilitats en un negoci on el partit ha sigut “beneficiari a títol lucratiu” segons la Fiscalia, informa als interessats sobre el nou sistema de recaptació i les dimensions del plateret.

L’autogestió del delicte quan es tracta de corrupció, que és un tret genètic en partits polítics com ara el PP si hem de fer cas a la Fiscalia Anticorrupció, comporta el risc de clavar la pota i posar-se (novament) en evidència. Ho fa el govern de Rajoy quan proposa penes de presó si els partits reben més de cent mil euros de governs u organismes públics estrangers. Però és que això ja ho prohibeix la llei de finançament de partits que està vigent. No només han passat de llegir-la, sinó que probablement encara pensen en Willy Brandt i Felipe González. O en el Cas Flick.

En la pretesa reforma del Codi Penal la dreta torna a quedar retratada en la consideració del frau fiscal. Actualment el límit que separa la falta del delicte es troba en 120.000 euros defraudats. El PP no vol rebaixa. El PSOE volia fixar la frontera en 50.000 euros. El debat situa cadascú en la pròpia òrbita d’una realitat bastant allunyada del conjunt de la ciutadania. Qui pot defraudar 120.000 euros? Qui pot defraudar-ne 50.000? Quin patrimoni cal posseir, quants ingressos cal comptabilitzar per a poder amagar fiscalment aquestes quantitats, o fins i tot d’altres inferiors? Això és un territori prohibit per a les classes treballadora i mitjana, ambdues en extinció per la transformació del treball en esclavatge i la voladura de l’estat de benestar, entre altres conseqüències de la devastació provocada per la delinqüència financera.

Hi ha, finalment, una altra evidència a compte de la defraudació fiscal i la consideració que fan allò que diríem els partits d’ordre. El frau assoleix aquesta categoria en el mateix instant en que es travessa la frontera de la legalitat. Sí o sí? I la voluntarietat en aquest àmbit no admet el mínim dubte. De la mateixa manera que una senyora no es pot quedar una mica embarassada, la comissió d’un frau, qualsevol classe de frau, no pot ser avaluada des de perspectives generoses i distintes segons la dimensió del robatori. Falta o delicte? La senyora està només una mica embarassada el tercer mes, poca cosa, i molt més embarassada el vuitè? Serà distint el diagnòstic si el fa el ginecòleg o l’arquebisbe de la diòcesi? Quan es travessa el límit, no hi ha marxa arrere. Altrament, com en el finançament irregular dels partits, lluny de posar límits a les males pràctiques, es posen al dia les tarifes. L’autogestió del delicte.

PD.- La Fiscalia Anticorrupció torna a situar el PP dins els supòsits contemplats en la Llei de Partits vigent com una organització criminal que té tots els números de la rifa per a la dissolució. Sabem que aquesta llei tenia com a únic objectiu limitar algunes accions de l’esquerra abertzale, però per sort o per desgràcia l’àmbit d’actuació afecta, ai!, tot l’estat. Ja comprenc que alguns partits polítics els va malament la convocatòria urgent d’eleccions generals, si la justícia s’apliqués com cal i el president del govern, que també és el president del PP, s’hi veiés de sobte formant part de la cavalcada patibulària. Però, senyors, és el que hi ha. No poden demanar a Rajoy explicacions –que no donarà- i passar el tràmit. O deroguen la Llei de Partits i expliquen per què, o fan una altra reforma constitucional exprés per a eliminar el principi d’igualtat davant la llei, etc. etc. Ací tampoc hi ha circumstàncies atenuants per a l’esquerra més íntegra, per dir-ho així. El tràmit per a il·legalitzar el PP només poden engegar-lo des de la judicatura, el govern (aquests no ho faran), i representants de les Corts Generals: qualsevol diputat o senador. Podrien explicar a la ciutadania per què no ho fan o què esperen?