La primera “relació” comença el juliol de 2014 quan, passejant pels carrers d’Edimbug, vaig sentir un dolor agut al genoll dret que m’ha condicionat la mobilitat des de llavors. De retorn a casa, el meu amic i fisoterapeuta Ximo, amb una simple exploració manual, em va diagnosticar un trencament de menisc “de llibre” i em va recomanar la realització d’una ressonància magnètica que ho confirmara. L’endemà, el metge de capçalera va contradir el diagnòstic i va ordenar-me un tractament amb antiinflamatoris. A les setmanes, vaig tornar al Centre de Salut, i així fins a tres visites més. Finalment, vaig suggerir al facultatiu que em practicaren la ressonància, però el doctor, home de conviccions científiques, va contratacar amb una radiografia, la qual no va aportar cap novetat a la investigació sobre les molèsties del meu genoll perquè aquestes proves tenen un altre objectiu. Passat un any de visites i dolors, el mateix metge, fart de veure’m per allà, va transigir i, 14 mesos després de la lesió, la ressonància encomanada li ha donat fil per agulla la raó a Ximo! El traumatòleg del Centre d’Especialistats m’ha informat que hauré de passar pel quiròfan; i en això estic: esperant, 16 mesos després, que em citen de l’hospital. 16 mesos, per ara!
En segon lloc, com que sóc un damnificat del tancament de RTVV, i segons l’INEM, una persona en “recerca activa d’ocupació” –aprofite l’avinentesa per demanar faena remunerada a qualsevol que me’n puga oferir!–, em vaig presentar a un concurs de mèrits per a ocupar una plaça a la Diputació de València, que ha guanyat un altre candidat. Durant el procés anomenat de “selecció” més o menys darwinista, he presentat tres peticions d’informació per Registre d’entrada de la diputació, i un recurs contra la institució per la vulneració d’alguns dels meus drets ciutadans més elementals, entre els quals la boirosa publicitat dels requisits i dels mèrits que havien de justificar els aspirants, i la inexistència de criteris de baremació explícits i de la composició d’un tribunal inexistent. Només he rebut, avui mateix, i totalment fora de termini, un escrit signat per un tècnic de la casa –quan jo m’he dirigit sempre al President de la institució i al Diputat de Transparència (i olé!). L’ofici rebut estableix que jo ja coneixia les “condicions (de la plaça) des de la publicació de les bases” (…) “sense que” (jo) haja manifestat res en contra” –que és una manera de dir-me “ xe, xiquet, calla!”. De traca i mocador com un gol de Messi al Reial Madrid! En definitiva, que els meus drets d’informació queden suspesos perquè no vaig impugnar les bases de l’esmentada convocatòria! Si bé ho pense, tampoc no vaig impugnar la Constitució espanyola, que no vaig votar, i, per tant, segons el raonament exposat pel funcionari, no puc exercir cap dret que es derive de l’ordenament jurídic inferior a la Carta magna de l’ordenament espanyol! Nova política? Cuerpo a tierra que vienen les nuestros …
Paral·lelament, tal com els he contat ací mateix, fa unes setmanes vaig iniciar el meu procés d’apostasia de la fe catòlica. Vaig presentar-ne la demanda el 30 de desembre passat a l’arquebisbat de València. El vicecanciller de l’arquebisbat em va citar formalment el dia 8 de gener per tal que em ratificara en la demanda davant seu, i que, si era el cas, signara la declaració d’apostasia definitiva. Amb un tracte educadíssim i un respecte absolut per la meua discrepància sobre les creences de l’església catòlica, en mitja hora curta vaig eixir del palau arquebisbal amb el meu objectiu concedit i la corresponent anotació marginal de la declaració al Llibre de Baptismes! Vuit dies! Eficàcia, eficència i transparència! Vostès compararan, si volen.
Richard Sennet, seguint els consells de C.W. Mills, va escriure un grandíssim llibre, intitulat El Respeto, en què, combinant records personals i teoria social, descrivia la invisibilitat dels ciutadans davant de l’estat i la relació entre respecte i desigualtat que això comporta. La (re)lectura de Sennet, lluny de lesionar-me l’autoestima per la falta de respecte de la Conselleria de Sanitat i de la Diputació de València han manifestat cap a un servidor de vostès, em fa recordar que el desencís ciutadà i la falta de confiança amb les institucions és el dissolvent més letal de la democràcia. Al capdavall, el sistema social en què vivim (l’econòmic, el sociocultual i el polític) es basa, precisament, en la confiança entre els ciutadans i els seus grups de pertinença i referència. En la confiança personal, la civil i la institucional. La meua admirada Mònica Oltra assegura que governen per a les persones i jo la crec a ulls clucs. Ara falta saber per a quines!
