Vaig ser assidu del cine Albatros de València, com ho sóc del Babel i també de l’Aragó, que programen pel·lícules en versió original. Manies generacionals, bé que ho note en l’edat dels assistents. Els Albatros van abaixar la persiana ja fa 7 anys i, des de llavors, les meues possibilitats de consum de cinema en sala es van reduir sensiblement. Els mitjans de comunicació i les firmes indignades de rigor van plorar la pèrdua que representava aquella desaparició. Vaig continuar setmana rere setmana acudint als Babel fins que, uns anys després, van aparéixer els Aragó, amb nova fórmula de gestió i una oferta de reestrena. Hi continue fidel a tots dos, amb les mateixes comptades companyies que llavors.
Fa una temporada, es va anunciar amb bombo i platerets la reobertura dels Albatros de la mà de Ventura Pons i una colla d’extreballadors de RTVV –tant vilipendiats–, els quals hi han invertit coneixements, esforços i capitals, amb una aposta empresarial que aporta un “valor afegit” al mercat de l’exhibició de cinema a la ciutat de València. Els nous Albatros –ara Albatexas Cinemes per ser-ne la rèplica dels Cinemes Texas de Barcelona– aposten pel cinema de reestrena, versions originals en qualsevol idioma, però amb subtitulació en català, sense dubte la seua oferta distintiva. Una oferta sense precedents a la capital valenciana, “a tres euros tots els dies de la setmana, de dilluns a diumenge”.
Això que en diuen la normalització lingüística ha pujat un esglaó estratègic en l’escala de la “normalitat” pel seu costat més difícil: l’augment de l’oferta de l’ús de la llengua des del sector privat. Després d’anys de reculades en els usos lingüístics públics al País Valencià, el temps de la nova política acollia una proposta de política lingüística i cultural –privada!– que, si bé ho mirem, constitueix la fita més positiva de les darreres dècades en aquesta esfera. De fet, llevat d’iniciatives puntuals d’Escola Valenciana o d’alguna associació cultural, el cinema en valencià en sala –doblat i/o subtitulat– és una pràctica cultural que s’estrena. Més destacable encara en una programació comercial estable com és el cas.
El dia 3 de març, els nous Albatexas es van omplir de polítics acomboiats i almogàvers entusiastes –amb banda de música inclosa– per batejar aquell acte de valentia empresarial i compromís cívic. “No hem inventat res”, va dir Ventura Pons durant la presentació de les sales –dedicades respectivament a Joan Monleón, Ovidi Montllor, Carles Mira i Lola Gaos–. Una declaració de modèstia en un home compromés històricament amb la indústria cinematogràfica i la llengua catalana com les dues cares d’una mateixa decisió de futur. Una proposta, en qualsevol cas, que arriba a València amb la convicció que els consumidors culturals l’acolliran com s’ha d’acollir: assistint a les projeccions i pagant els 3 modestos euros –3!– de l’entrada. Pur servei públic amb recursos privats. “València recupera així quatre sales més d’exhibició que vénen a cobrir una demanda”, va assegurar Ventura en la inauguració, “ja que hi ha gent que està lluitant per recuperar la llengua”.
Des de llavors, he anat als Albatexas amb una certa regularitat. No estic segur, alfarrassant a ull, que la inciativa empresarial dels Albatexas haja trobat la “demanda” de què parlava, esperançat, Ventura Pons aquell dia de la reobertura. I ací radica el drama de la situació, si em permeten que em pose apocal·líptic per un dia. Els Albatexas tenen una oferta cinematogràfica homologable a qualsevol ciutat europea, i amb preus imbatibles, això és constatable. No estic segur, tanmateix, que a València hi haja, ara per ara, una demanda adequada a aquesta oferta. Clarament: no estic segur que València dispose d’una massa crítica disposada a gastar-se tres euros per anar al cine. Ni en castellà ni en valencià, però en valencià menys encara, per una qüestió estrictament quantitativa. Ho dic com ho pense, per l’experiència a cada visita als Albatexas. El “valencià” que no me’l toquen, però que no em coste un gallet, deu pensar l’almogàver indignat. Les pel·lícules com els llibres o els concerts en “valencià” han de ser gratuïts o que els paguen les institucions, és una altre salm del mateix mantra. No ens enganyem, sense “demanda” –”la voluntat i la capacitat de consum”, segons els manuals d’economia– i sense consum –previ pas per caixa!– de productes en valencià no existirà el mercat imprescindible ni la indústria que hi va aparellada.
Com he dit en alguna altra ocasió –i no em cansaré de repetir– és en el terreny del mercat –de l’oferta i la demanda i tots els factors aparellats– que cal donar la batalla de la cultura (i de la llengua) si no volem reduir-la a la prestatgeria del folklore amable. Em fa l’efecte que la consolidació dels Albatexas ha esdevingut la pedra de toc de la reivindicació lingüística valenciana perquè és la frontissa que uneix aquesta reivindicació amb la modernitat i la cultura de masses. Un consolidació que, d’altra banda, marca la maduració del mercat lingüístic valencià i esdevé l’indicador de la demanda de normalització lingüística real. La reivindicació retòrica de la normalització lingüística és un front buit de contingut: un autoengany!
