Georgiana, l’esposa de Burne-Jones, va escriure a les seues memòries: “Sempre he pensat que aquesta imatge contenia més qualitats distintives d’Edward que qualsevol altra… És de destacar que la va dissenyar i la va dur a terme durant la divergència d’opinions entre ell i Morris sobre el tema del socialisme, i la va finalitzar poc després que Morris s’unira a la Federació Democràtica. En les seues ments, el pensament d’El rei i la donzella captaire era profund, i la forta impressió rebuda pels qui van veure el quadre a París el 1889 demostra aquest significat profund”. Dos anys més tard, el 27 d’agost del 1900, a l’Exposició Universal celebrada a la capital francesa, Rubén Darío contemplava algunes obres de Burne-Jones –tot demanant per què no havien portat Cophetua– i deia: “Delicado y arcaico, flotante en un mundo de visiones legendarias, o en la dulce luz de un maravilloso paganismo, sir Edward, desde su amable retiro de West Kensington, ha derramado en su áspera época mucho ideal óleo sobre el alma del mundo. ¿Qué espíritu soñador no ha sentido la íntima dominación, el imán insólito de sus mujeres singularmente expresivas y fascinantes?” (Peregrinaciones).
Amb la mirada fixa en algun punt que sembla estar més enllà de nosaltres, mers espectadors que observem l’escena de ben a prop, la jove transmet certa estranyesa respecte al lloc i a la situació en què es troba. Vestida amb robes humils i descalça, seu en un luxós banc al bell mig d’aquest espai vertical i estret, just a l’altura en què conflueixen tots els ulls. Tanmateix, la veiem fora del centre, desplaçada a la dreta, i amb una rigidesa corporal que denota incomoditat i inseguretat, potser perquè sent que allò no li correspon. No pot fer res, però, l’atzar l’ha portada allà i, a causa de la seua bellesa, ara es veu dins d’aquest recinte esplendorós i un tant angoixant alhora. El rei Cophetua, assegut als graons inferiors, de través, amb la corona a les mans i l’espasa entre les cames, la contempla embadalit -“Una cara tan dolça, una gràcia tan angelical”- i ocupa l’única i angosta eixida d’aquest tron al qual ha arribat de manera inesperada. Ha jurat: “Aquesta donzella captaire serà la meua reina!”, i, amb aquesta decisió, ell, el monarca misogin, enamorat de la jove des que l’ha vista, l’elevarà de la misèria absoluta al rang més alt. I tothom la considerarà afortunada, ningú no preguntarà pels seus sentiments, la riquesa material i la posició social supliran amb escreix qualsevol altre aspecte.
Edward Burne-Jones, ‘El rei Cophetua i la donzella captaire’, 1884. Oli sobre llenç
El rei Cophetua i la donzella captaire (1884), la pintura d’Edward Burne-Jones basada en el poema d’Alfred Tennyson al qual pertanyen els versos citats, mostra la tendència d’alguns sectors de les classes benestants vinculats a la literatura i les arts a creure que l’amor veritable podia arribar per camins poc o gens convencionals. Fou el cas de Henry Cotton, enamorat de Mary Ryan, la pidolaire acollida i educada per Julia Margaret Cameron –a la boda dels quals també va col·laborar Tennyson, tot deixant-los el seu cotxe i permetent que el seu fill menut actuara de patge-, i també d’alguns artistes prerafaelites, com William Morris, que es va casar amb Burden Jane, la filla d’un mosso de quadra pobra i sense educació; com William Holman Hunt, que va intentar millorar la vida i les condicions de model d’Annie Miller, malgrat que la relació no acabara bé; o com Dante Gabriel Rossetti, que va contraure matrimoni amb Elisabteh Siddal, modista de barrets i model.
Dante Gabriel Rossetti, ‘Georgiana Burne-Jones’, ca.1860
Tanmateix, aquesta fascinació que, per als esperits idealistes, desprenien les dones sorgides dels pinzells de Burne-Jones responia a la convicció, prou estesa en determinats cercles, que amb elles es podien trencar barreres classistes i establir unes relacions amoroses tenint en compte la bellesa i el talent, i no la procedència social. Una idea que sovint, quan es produïa, a penes si suportava els embats de la convivència. La mateixa Georgiana, que provenia d’una família modesta, el seu pare era pastor metodista, recordaria els tres anys de compromís com els millors de la seua vida. Així que va nàixer el primer fill, es va trobar exclosa de les reunions que els amics -Ruskin, Rossetti, Morris i Swinburne, entre altres- feien habitualment a casa. Ara, només podia sentir les converses i els riures “a través de les portes tancades…, mentre seia amb el nadó a les cames i deixava caure llàgrimes egoistes sobre ell, el separador dels companys i de les delícies“. Prompte vindrien les noves amants d’Edward. El temps de la felicitat plena ja no tornaria mai més.
