L’aire

El 1772, basant-se en la teoria del flogist –un terme provinent del grec phlogistos (rostit, consumit per ignició), que fa referència a un “principi inflamable” postulat a la fi del segle XVII, una substància hipotètica (afegida als quatre elements clàssics: aigua, terra, foc i aire), que hom creia que desprenia qualsevol cos en un procés de combustió i que explicava que els materials calcinats i rovellats foren més lleugers que els originaris-, Daniel Rutherford va denominar “flogisticat” o “nociu” l’aire que havia sotmès de manera seqüencial a l’acció de la respiració d’un ratolí fins a la mort, a l’acció d’una espelma fins que s’apagava i a la crema de fòsfor, i, en acabant, havia passat per una solució de calç morta per llevar-ne l’aire “fixat”, més dens que el natural, en produir un precipitat calcari. En realitat, havia aïllat el que a finals de la centúria es coneixeria com azot o nitrogen. Pràcticament al mateix temps, Joseph Priestley obtenia, escalfant mercuri, un gas en contacte amb el qual la flama d’un ciri adquiria vigor i els éssers vius, de primer, ratolins (que van sobreviure una hora i mitja, fins que van exhaurir l’aire de la campana de vidre), i després, ell mateix, es tornaven més actius i lleugers. Com admetia amb franquesa, sense esperar-s’ho, havia descobert l’element responsable de la respiració i la combustió, i va pensar que es tractava d’aire “desflogisticat”, això és, l’oxigen, tal com l’anomenà Antoine Lavoisier més endavant.

Segons conta Richard Holmes a L’edat del prodigis (2008), quan Priestley va efectuar les primeres proves amb aquests rosegadors de laboratori als quals introduïa en un recipient hermètic per tal de demostrar que l’aire “desflostigicat” era un puntal bàsic de la vida, Anna Barbauld (1743-1825), coneixedora del fet, ja que visitava sovint el lloc de treball del científic a Bowood House, Wiltshire, va escriure un poema sobre aquest experiment, intitulat Petició del ratolí al doctor Priestley, trobada en la trampa en la qual havia estat reclòs tota la nit (1773), en què aquesta petita criatura, “nascuda lliure”, clama, ara que es troba cruelment tancada a la gàbia, pel seu dret a viure. “En el que potser siga el primer manifest pels drets dels animals” -apunta Holmes-, la poeta diu: “La ment filosòfica instruïda / a tothom ofereix compassió; / llança arreu del món la mateixa mirada / i s’apiada de tot el que és viu”.

Tanmateix aquesta preocupació no era massa habitual en aquest període. Joseph Wright of Derby (1734-1797), un pintor que va expressar directament l’esperit de la segona revolució científica, o “ciència del Romanticisme”, vinculat al cercle de Josiah Wedgwood, fundador de la prestigiosa companyia de ceràmica homònima, i del metge i biòleg Erasmus Darwin (avis tots dos de Charles Darwin), i a la Lunar Society (un grup d’empresaris industrials, científics i intel·lectuals, que es reunien amb regularitat a Birmingham), va dur a terme unes quantes obres dedicades a aquests temes tan d’actualitat aleshores.

El 1768, Wright exposava a la Society of Artists Experiment amb un ocell en una bomba pneumàtica, un quadre en què veiem un filòsof (científic) que ha col·locat una au dins d’una esfera de vidre per observar-ne la reacció quan s’extrau l’oxigen de l’interior. L’espai domèstic, del qual a penes si distingim res amb claredat, ja que la poderosa resplendor que sorgeix del centre de la composició només il·lumina, en un fort clarobscur, el semicercle format pels espectadors al voltant de la taula, reflecteix l’interès de les classes benestants per aquests avanços. L’home de l’esquerra, rellotge en mà, mesura el temps; el noi del seu costat mira amb curiositat; la parella d’enamorats estan més pendents d’ells que d’allò que els convoca; el mestre de cerimònies s’adreça directament a nosaltres, com si ens convidara a participar-hi; el pare intenta consolar amb explicacions les filles, esglaiades i abatudes pel que estan presenciant; un jove, que encara sosté la corda de la corriola destinada a pujar i baixar la gàbia, ara buida, contempla de reüll, amb semblant trist, l’evolució de la demostració, davant d’una finestra a través de la qual albirem la lluna plena; un cavaller més gran, una mica capcot, està abstret en els seus pensaments.

Només els més petits senten commiseració per la cacatua que va a morir en la bomba de buit, uns instrument inventat més de cent anys abans per Robert Boyle amb el qual ell mateix va començar a estudiar les reaccions en animals. A l’època de Wright, aquesta màquina s’havia popularitzat i s’usava sovint en el moment culminant de les conferències que els filòsofs impartien en sales públiques i llars de famílies acabalades, de vegades de caire més pròxim a l’espectacle que a la ciència. Tot i l’expectació que generaven, ja llavors van aparèixer veus crítiques amb el fet d’emprar éssers vius en tals demostracions.