Erasme de Rotterdam, una vegada doctorat en Teologia a Torí en 1506, va assistir a l’entrada triomfal del papa Juli II a Bolonya després d’aconseguir la capitulació de la ciutat a la qual havia sotmès a dos mesos de setge. El Papa Guerrer, successor del xativí Roderic de Borja -l’anterior, Pius III, només va regnar 26 dies-, va heretar i va aprofitar els avantatges assolits per qui considerava el seu gran enemic, com bé explica Maquiavel en El príncep (1513). Empresonat Cèsar Borja –segons el polític florentí, un exemple de governant modern que havia dut a terme el que calia per obtenir i mantenir el poder, un home prudent i virtuós al qual la fortuna li va ser contrària, en part per l’equivocació de facilitar l’accés al papat d’aquest cardenal-, va passar a les seues mans el que havia guanyat Alexandre VI: una Església engrandida per la possessió de la Romanya, els nobles de Roma reduïts a la impotència i, sobretot, la porta oberta a uns procediments d’acumulació de diners mai no emprats abans del pontífex valencià. Giuliano della Rovere el detestava, però se’n va beneficiar, ell i també l’Església, dels seus mètodes de govern. “Sempre m’he preguntat per què m’odia tant Giuliano, [… ] no en tenia prou de ser papa abans de temps, volia també esborrar d’Itàlia el llinatge dels Borja”, anota Roderic en les seues memòries en Borja Papa, de Joan F. Mira.
Afirma Maquiavel que Alexandre VI mai no va fer cap altra cosa, mai no va pensar en cap altra cosa, que en enganyar els homes i sempre va encontrar amb qui poder fer-ho, que mai no va haver home que assegurara amb major rotunditat una cosa i que, tanmateix, l’observara menys; malgrat tot, però, sempre li van eixir els enganys a la mida dels seus desitjos, perquè coneixia bé aquesta cara del món. Tampoc no deixa millor parat Juli II quan assevera que va procedir en totes les seues empreses de manera impetuosa, tot i que va encontrar els temps i les coses tan conformes a la seua manera de procedir que sempre va sortir-ne amb èxit. Així va ocórrer quan va atacar i va conquerir Bolonya, una gesta militar la celebració de la qual va viure i va escandalitzar Erasme.
Havent conegut aquests comportaments de ben a prop, uns anys més tard, en 1509, el gran humanista, durant l’estada a casa del seu amic Thomas More a Londres, va escriure Elogi de la Follia, una obra en què, ell mateix indica en la salutació inicial adreçada a l’anglès, “ridiculitza sense por aspectes de la vida quotidiana”, entre els quals els religiosos. I ja que resulta impossible defugir el tema d’actualitat que ens han imposat tots els mitjans de comunicació, l’elecció del nou papa, de segur que poden resultar oportunes les seues paraules al respecte, sense deixar d’advertir que “hi ha gent amb una religiositat tan mal entesa que abans comporten les més horroroses blasfèmies contra Crist que no pas veure un pontífex esquitxat per una lleugera broma, sobretot si els hi va el pa.” Escriu Erasme que “els summes pontífexs, els cardenals i els bisbes ja fa molt de temps que imiten a consciència la conducta dels prínceps, i gairebé la superen.” Els cardenals, “si ho sospesaven bé, ja us asseguro jo que no l’ambicionarien pas aquest honor i de bona gana se’n desfarien o durien una vida plena de fatigues i de preocupacions com fou antigament la dels Apòstols.” I “si els Summes Pontífexs, que són els vicaris de Crist, s’esforçaven a imitar la seua vida, o sigui, la pobresa, els treballs, la doctrina, la creu, els menyspreu del món, si reflexionaven sobre el nom de Papa, que significa pare, o sobre el qualificatiu de Santíssim, ¿hi hauria a la terra ningú tan malaurat?” Tanmateix, en tant que aquesta situació no s’ha donat, entraria en contradicció amb la mateixa essència vaticana, n’eren i en són molts, els qui aspiren a regnar des d’un dels trons més luxosos que existeixen.
Maquiavel planteja el problema de la política com a ciència autònoma amb uns principis i unes lleis diferents a les de la moral i la religió. Erasme creu que l’àmbit religiós constitueix l’eix fonamental. Ambdós coincideixen, però, a l’hora de mostrar els mecanismes de poder sobre els quals s’ha construït l’Església. Una institució que, a més, es jacta d’una permanència històrica exempta de canvis importants en la seua estructura, de la parsimònia amb què realitza cada pas, tan allunyada de la resta de la societat –en el que els interessa, és clar, que en qüestió de comunicació i propaganda, ara ho estem veient, sí que està al dia-.
Enveges, rancúnies, odis, enganys, corrupció… Han passat 500 anys. Si la natura humana a penes ha canviat, no cal dir la de la jerarquia eclesiàstica, immobilista com poques. Per això, l’esperit crític d’Erasme i, en el cas que ens ocupa, d’Elogi de la Follia, un llibre mordaç, continua vigent quan es tracta de traure a la llum el funcionament dels poderosos siga quina siga l’aparença que adopten. La cúria romana -que no mena a error, és el que sembla- mai no ha deixat res en mans de la voluntat divina, menys encara en moments tan difícils com els actuals.
