Dissabte passat, avui fa una setmana justa, vaig fer seixanta anys. En realitat, vaig entrar en l’any 61 de la meua vida biològica. Una edat venerable en la qual ja saps amb tota la certesa del món que tens més temps per darrere que per davant. Més memòria que projectes de futur. Fa anys, hauríem dit que sóc una persona vella –o gran o major, si més no. L’optimisme patològic en què milite per prescripció mèdica em rebaixa a la categoria de “persona madura” –com els albercocs i les cireres en aquesta època de l’any, a punt de passar-se.
No importa, si bé ho mires, com et veges davant de l’espill ni què et dicta el cervell del jove indígena que continua lligat i controlat dins teu. “En edat de meréixer”, solia dir mon pare si li preguntaven l’edat. “En edat de meréixer què?”, li demanàvem sense obtenir-ne resposta, més enllà del somriure. Siga com vulga, amb el curs dels anys, hem aprés que allò que dibuixa la imatge que desprens no depén exclusivament ni principalment de tu. Tant si vols com si no, ets allò que estableix la mirada dels altres amb el seu superior criteri, allò que uns i altres esperen de tu: del que diuen que ets, potser malgrat tu. L’antropòloga Mary Douglas va estudiar, precisament, aquesta vessant de la “identitat” que nosaltres hem descobert a colp d’incomprensions i malentesos.
Enrique Vila-Matas va escriure contra la jerarquia dels nombres exactes en Para acabar con los números redondos. “No los puedo soportar. Me irrita de ellos, sobre todo, su injustificado y absurdo prestigio. No veo por qué el número 100 tiene más relevancia que el 101, por ejemplo.” Vila-Matas té una raó racional, que és només una part de la raó. Però, ens agraden o no, els nombres redons –40, 50, 60– marquen dècades i, per tant, imposen una mica més de respecte que els altres –sobretot quan ja no estàs massa segur de continuar en “edat de meréixer”. No sóc molt partidari de passar comptes amb ningú ni molts menys amb mi mateix. Sol ser un camí de mala seguida, un pedregar. Però, si parlem de la vida pròpia, les dècades marquen fites de no-retorn, fronteres que, un cop passades, et situen un un món fins aleshores desconegut. Per a tu i, sobretot, per als altres –que és, com dic, allò que compta! Convé celebrar-los de la manera més agradable i lúdica possible, precisament, perquè no tornaran. “La vida és curta i la tristor ens la furta”, cantava La Trinca en la meua joventut.
Vaig entrar a la dècada dels 50 a Manhattan, ciutat que ni dorm ni deixa dormir: capital dels Temps moderns, aparador del capitalisme global i de totes les seues expressions estètiques. Manhattan era, llavors, la meua destinació turística preferida, el lloc del món on vostès m’haurien trobat si hagueren tingut algun interès a buscar-me, que no va ser el cas. Ara, per contra, he festejat la nova dècada a la Toscana, un lloc amable i tranquil que els Bobos (bourgeois bohemian) de Manhattan tenen com la destinació preferida de la Vella Europa. M’he despertat a la dècada sex (perdonen, vostès, la ironia!) a Lucca, pàtria de Giacomo Puccini i bressol del moviment de les slow cities i tots els derivats –slow life, slow food i slow sex– que s’escampen pel mite de la Mediterrània. Supose que la diferència entre les dues destinacions celebratives –Manhattan i Lucca– no és solament metafòrica, que també, sinó que potser respon a alguna mena de cataclisme en la meua cosmovisió interior, inconscient i, fins i tot, inconfessable. Segons em recorda el meu dietari intermitent, en aquell viatge novaiorquès jo portava entre mans, per exemple, literatura de la Beat generationi i altres fugides d’estudi. Ara, per contra, he tornat a Natalia Ginzburg, a Cesare Pavese, a Claudio Magris i a Marisa Madieri, autors ja polsosos en la lleixa de la memòria.
El mateix dietari em recorda, tanmateix, que llavors, com ara, als 50 anys i als 60, a Manhattan i a Lucca, he mantingut una única fidelitat literària. Llavors, com ara, Joan Salvat-Papasseit, que durant uns anys vaig considerar el lletrista de Guillermina Mota, de Raimon, d’Ovidi Montllor i de Joan-M. Serrat, em va acompanyar a Manhattan i m’ha acompanyat ara amb els seu “Mester d’amor” insuperable:
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
i si et quedava enyor
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
besa de nou, que la vida és comptada.
“Fer-se vell és resignar-se a fer-se vell. La cosa no té una altra explicació”, diu l’aforisme de Joan Fuster. Però –compte!–, em fa l’efecte que la “resignació” no depén només de tu, com ens va ensenyar la Douglas, sinó de la mirada dels altres.
