Recentment he vist dos films que no han fet més que reafirmar aquesta cèlebre frase. El primer ha estat el llargmetratge estatunidenc Nerve, una superproducció catalogada de thriller dramàtic on uns adolescents es veuen immersos en un joc online que emula el tradicional joc de veritat o atreviment, els participants del qual han de superar proves que els mateixos espectadors imposen a canvi de substanciosos premis. No hi ha creador ni propietari perquè la comunitat cibernètica en si és qui posa les normes i, a la vegada, qui gaudeix de l’espectacle. Si deixem de banda la trama «romanticona» entre protagonista femení i masculí, les baralles minyonívoles i els enamoriscaments no correspostos, ens fixem que la càrrega de crítica social és més que evident. La morbositat, la truculència i la potenciació d’aquestes que les noves tecnologies en fan són analitzades des del seu aspecte més extrem. Així doncs, val la pena preguntar-se si un joc així, per molt fictici que siga, podria arribar a existir en la realitat. Jo no vaig trigar molt a trobar referències tals com el Periscope, que reflecteix el sistema d’articulació de Nerve, o el joc de Pokèmon GO, que hi gaudeix de la mateixa convicció de massa. Ara bé, encara faria falta un factor més. Un component més que exterioritzara brutalment el morbo dels usuaris del joc, l’avidesa, la pruïja, l’orèxia per la humiliació i l’exposició aliena perquè aquest suposat joc tinguera èxit al nostre món.
Aquesta reflexió, juntament amb la cèlebre frase del fabulista grec com a ambigua resposta de la mateixa, serien traslladables a la realitat més crua i nua de la nostra societat. El vídeo d’un adolescent humiliat que es difon per tot l’institut, la imatge en portada d’un periòdic amb cadàvers ensangonats a un accident, la foto viral del cos d’un infant tirat a la platja, la descripció dels detalls més escabrosos d’una violació, un assassinat o una tortura en les notícies del migdia. Fins i tot en la pornografia trobem aquesta inconscient pseudohipocresia. Quanta gent consumirà pornografia a la web sense tan sols preocupar-se de l’origen o les condicions del vídeo? I el que és pitjor, quanta gent en consumirà sabent-ho?
Efectivament, és fàcil ser valent des d’una distància segura. És fàcil condemnar i jutjar segons la moral col·lectiva des d’una bombolla que permet veure, però no viure a les pròpies carns. I això podria ser covardia o culpabilitat, però també pot ser l’escassa valentia d’un ésser —d’una societat— covard, que només és capaç d’enfrontar-se a la vida a través de tercers, des d’una pantalla de mòbil, d’ordinador o de televisió.
