Perquè, en efecte, Alberto Fabra camina cap a la irrellevància, i el seu partit cada dia dóna mostres més evidents de deixar-lo anar tot sol, mentre ells proven de salvar els mobles a les eleccions. Que a escassos cinc mesos i mig de la cita amb les urnes el president valencià pidole signatures per ser-ne el candidat és un cas únic a la història democràtica del nostre país. El 2011, l’imputat Francisco Camps va haver d’esperar fins el darrer minut, però la situació judicial així ho exigia. En canvi, ara no hi ha un president a punt de seure al banc dels acusats.
No? De segur que no? El menysteniment de la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, sembla deliberat. Ella es confirma com a candidata alhora que assegura que en el cas valencià analitzen la situació per esbrinar qui és el (o la) millor aspirant possible. Un procés de selecció indigne per qui ocupa el Palau de la Generalitat, motiu pel qual no convindria descartar un altre tipus de motivacions, més enllà de l’estrictament demoscòpica.
Fabra pot acabar encausat, tal com li va passar a Camps. La decisió de comprar Valmor (l’empresa que gestionava el gran premi anual de Fórmula 1 que acollia València) podria ser la seua tomba política. Una empresa 100% privada, amb un deute acumulat de prop de 40 milions d’euros, passa a ser 100% pública a canvi d’1 euro, amb el perjudici que aquesta signatura i aquest euro han comportat per a tots els valencians.
Tant el PSPV-PSOE com Esquerra Unida han dut el cas a la Fiscalia, dues denúncies dirigides al govern valencià com a responsable solidari (a tots i cadascun dels seus membres) però que afecten molt especialment qui era la consellera del ram en el moment de la ruïnosa adquisició, Lola Johnson, i el president que va donar-hi el vist-i-plau, que no era cap altre que Fabra, el feble Fabra. El mateix Fabra que va córrer a fotografiar-se amb l’altre Fabra, don Carlos, pocs dies abans que començara el judici que l’ha dut a la presó.
L’abril passat, la Fiscalia va demanar una pròrroga de sis mesos per concretar la seua actuació respecte el cas Valmor. A l’octubre, va demanar 6 mesos més que conclouran -atenció- el mes d’abril, a només unes setmanes de les eleccions. Però fins i tot podria tenir enllestit abans el seu treball i exposar davant el TSJCV allò que considere oportú. Per exemple, que Fabra va cometre un delicte greu de prevaricació i de malversació de cabals públics. Dos delictes que en el cas de Johnson semblen de manual.
La documentació, ja hi és. Els magistrats que ho estudien no hauran de demanar gaires proves més que el contracte per què la Generalitat, tots nosaltres, hem comprat per 1 euro un deute de prop de 40 milions. La imputació podria ser ràpida, i en el cas de Fabra, si és que arriba, el faria torejar amb la seua famosa línia roja. Potser per això Alfonso Rus i José Ciscar es fan forts i demanen un debat asserenat sobre el candidat del 2015. Potser per això Cospedal no hi dóna treva i incrementa la pressió cada dia que passa. Potser per això Fabra maleeix en silenci la línia roja i assaja l’argumentari. Cospedal, de qualsevol manera, ja se’l coneix prou bé: “Tinc unes ganes boges d’explicar tot el que hi ha, que és no res”, per exemple. O “tinc el mateix cotxe i la mateixa casa que quan vaig entrar en política”, també. Un déja vu del 2011 que deu provocar-li urticària, molta urticària.
