Enmig de les llargues jornades dels Jocs Olímpics de Rio, hem vist dues mostres o dues actituds (que són com la cara i la creu que hi ha en cada persona) que ens han impactat. Una d’elles favorablement, l’altra, desfavorablement. Han estat les actituds de quatre esportistes que amb els seus gestos han mostrat qui són i quins valors o defectes tenen. Aquestes actituds han estat com un retrat de com és cadascú.
El primer d’aquests gestos va tindre com a protagonistes les atletes Nikki Hamblin i Abbey D’Agostino, que van ser les últimes en arribar a la meta, el dimarts dia 16, en la segona ronda dels 5000 metres. Durant aquesta prova, la neozelandesa Nikki Hamblin va caure, i l’americana Abbey D’Agostino va ensopegar amb Hamblin, caient també ella mateix a terra. Va ser D’Agostino qui, en alçar-se, en compte de continuar corrent, va ajudar la seua companya a incorporar-se a la cursa. Però al cap d’una estona, mentre continuava la prova, va ser l’americana qui començà a coixejar i tornà a caure. I aleshores la neozelandesa Hamblin, que anava corrent bé, es va parar per ajudar Abbey D’Agostino que es trobava a terra.
Les dues esportistes van fer un temps que no servia per passar a la final, però els jutges de la cursa, amb molt bon criteri, consideraren que l’esperit esportiu de les dues atletes mereixia una rectificació.
Dues atletes solidàries
L’acció, primer, de la nord-americana D’Agostino en ajudar Hamblin a alçar-se de terra, i després la solidaritat de Hamblin amb D’Agostino, que anava coixejant, valen més que qualsevol medalla, ja que amb aquests gestos, aquestes dues atletes van mostrar que el premi més important, per damunt de l’or, la plata o el bronze, és la sol·licitud i l’atenció envers aquells que passen un mal moment. És el que ens recomana, també hui, Sant Pau: “comporteu-vos d’una manera digna…..lluitant unànimement com a bons atletes….no feu res per rivalitat ni per vanaglòria, sinó al contrari….sense procurar cadascú pels propis interessos, sinó també pels dels altres” (Flp 1:27, 2:3-4)
Hamblin i D’Agostino
Si l’actitud de Hamblin i D’Agostino mostren allò de bo que hi ha en cada persona, en aquests Jocs també hem vist un gest detestable que ens ha deixat l’esportista egipci Islam El Shehaby, membre de la selecció de judo d’Egipte. Després d’un combat que va guanyar l’israelià Or Sasson, aquest va allargar la seua mà a l’egipci per acomiadar-se d’ell, i el gest detestable es va produir quan Islam El Shehaby, reiteradament, es va negar a donar-li la mà al guanyador del combat, malgrat que l’israelià li continuava oferint la seua. I és que com deia Sant Bernat, “l’orgull és a l’origen de tot pecat”.
En un missatge que el papa adreçà, per mitjà del seu compte twitter, als esportistes del Jocs Olímpics, Francesc animà els participants congregats a Rio, a fer de l’esport “un crit de fraternitat i de pau”. El papa els encoratjava perquè “el valor i la força que porteu a dins, puguen expressar per mitjà dels Jocs Olímpics, un crit de fraternitat i de pau”. El papa expressava el seu desig perquè els Jocs de Rio afavoriren una civilització en la que hi regnara la solidaritat. Es tracta, tant en aquests Jocs que ja han acabat com en la vida diària, d’evitar l’egoisme, tant arrelat en el cor dels homes, per així fer possible “el diàleg i l’acolliment”, ja que l’esport, com deia el papa, està destinat a “unir i no a dividir”.
Or Sassom i El Shehaby
Or Sassom
Desgràciadament, el gest de judoka egipci ha mostrat al nostre món el rancor o la ira, que moltes vegades asfixien el diàleg i la pau. Però també l’actitud d’Or Sasson, el judoka israelià, en insistir a donar-li la mà a Islam El Shehaby, ha estat un triomf de l’educació i del respecte a l’adversari, cosa que haurien d’aprendre molts polítics. Per la seua part les atletes Hamblin i D’Agostino ens han fet vore que la sol·licitud per aquell que ha caigut, pel qui està al marge del camí, pel qui ho està passant malament, és una virtut que tots hem d’aprendre. Hamblin, D’Agostino i Or Sasson, ens han ensenyat que per damunt de les medalles, és més important el diàleg i la solidaritat i l’atenció envers aquell que no pot més. I per això aquests tres esportistes ens són uns exemples de com hem de tractar els altres, sobretot els més dèbils i els més fràgils de la nostra societat: no des de la prepotència, l’arrogància o el menyspreu, sinó des de l’empatia i la sol·licitud. Una bona lliçó per a tots nosaltres.
