La riuada arriba a Benicàssim

Aquesta és la història d’un xicotet país de la costa mediterrània, submergit en una profundíssima crisi econòmica, institucional i moral, on ni tan sols les coses que funcionaven estaven lliures d’entrar en fallida. Amb tots els uts i els ets, el Festival Internacional de Benicàssim, el popular FIB, ha estat fins ara una iniciativa reeixida. Des que un parell de germans madrilenys, Miguel i José Morán, escolliren aquella ciutat per celebrar el 1995 un festival de música independent, amb un atractiu cartell encapçalat per The Charlatans, Supergrass i Los Planetas, l’esdeveniment cresqué progressivament en assistència de públic i transcendència internacional. Un gran aparador on cabien, a més de la música, multitud d’activitats paral·leles com ara la moda, el teatre o el cinema.

El FIB era, com va dir alguna vegada l’antic alcalde socialista de la localitat, Francesc Colomer, “un antídot contra la caspa”, un tret de modernitat. Un símbol d’hedonisme, també, per a milers de joves europeus, on la barreja d’un festival de música i vacances de platja esdevenia una combinació imbatible. I una sucosa font d’ingressos per a la zona. Sumeu el balanç artístic, veure a prop de casa centenars d’artistes interessants. I poder assistir a moments objectivament memorables com ara els concerts de Pj Harvey, Portishead, Nick Cave, Franz Ferdinand, Brian Wilson o Björk.

Els darrers temps, però, els cartells evolucionaren cap a una major comercialitat, tractant d’atraure públic generalista de les Illes Britàniques, atés que fiber estatal, fins ara un 40 per cent, patia de forma més aguda la crisi. Aquesta filosofia es reforçà amb l’entrada en l’accionariat del promotor Vince Power, que acabà controlant el festival i convertint-lo en un esdeveniment britànic celebrat en sòl castellonenc amb cessions puntuals al públic local. L’any 2012 el públic baixà fins uns 30.000 fibers diaris, lluny dels quasi 50.000 per jornada dels bons temps no tan llunyans (2009 i 2011). I l’edició 2013 podria ser pitjor encara. ¿La crisi?

Seguint la costa cap al nord, fins arribar a Barcelona, trobem un festival, el Primavera Sound (PS), consolidat sense necessitat de reclams afegits com la platja i el bon oratge (se celebra a finals de maig). S’ha fet amb rigor i cartells sòlids, amb majoria de propostes alternatives, tot i incloure bandes i cantants amb capacitat de convocatòria i les inevitables reunions de velles glòries. 170.000 assistents la darrera edició, en plena crisi. La comparació entre els cartells d’un i l’altre festival és certament odiosa. Fins i tot al PS comença a fer-se espai per a les propostes en català, com ara Manel o els valencians Senior i el Cor Brutal, després, això sí, d’una contundent polèmica. En aquelles coses, Catalunya és diferent: amb una escena on, a més dels artistes esmentats hi ha Mishima, Els Surfing Sirles, La Iaia, Arthur Caravan, El Petit de Cal Eril, Maria Coma, Sangatxo, Clara Andrés, Oliva Trencada, 121dB, Antònia Font i tants altres amb un perfil independent, l’absència del català no era sostenible.

Tornem a casa: aquesta setmana sorgí amb força el rumor que l’edició 2013 del Festival de Benicàssim corria perill. L’organització ha eixit al pas: Vince Power ha venut part de les seues accions als promotors Denis Desmond i Simon Moran, irlandés i britànic, respectivament, per resoldre els problemes financers. Hi haurà festival, sembla. De nou, de perfil baix, amb una certa flaire de decadència. Això sí, si no passa res, actuaran els castellonencs Pleasant Dreams, amb part del repertori en valencià, una de les poques vegades que el català s’ha passejat pel FIB.

Fet el pertinent parèntesi lingüístic, si els nous gestors salven l’esdeveniment de la fallida serà, amb tota seguretat, a costa d’aprofundir en el model Glastonbury de festival massiu on caben David Ghetta o Beyoncé, una mena de parc d’atraccions per al jovent de les Illes Britàniques amb un perfil, això sí, bastant més civilitzat que el que es pot veure (i olorar) en alguns racons de la costa valenciana i catalana. Oblidem-nos de veure al FIB els Arthur Caravan, per posar un exemple. El bonic monstre d’abans s’ha fet greixós i té grans, la seua aparença és vulgar. Ben al contrari del que li passa al seu cosí del Principat: l’I+D i la qualitat la fan uns altres. Nosaltres, els parcs temàtics. Definitivament, no tenim sort.