La Província Eclesiàstica Valentina i el valencià

El passat dia 8 es van reunir al Palau Arquebisbal de València els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que comprèn les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i les tres de les Illes Balears. De tant en tant, en aquestes reunions també sol participar el bisbe de Tortosa, ja que una part d’aquesta diòcesi pertany al País Valencià. En les diverses reunions que han tingut els bisbes d’aquests bisbats, mai (que s’haja sabut) han tractat el tema de la nostra llengua a l’Església. per això, els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que continuen sense vore la importància pastoral que té el valencià a l’Església, haurien d’imitar la “conversió” del bisbe Samuel Ruiz a Chiapas.

Quan Samuel Ruiz arribà a Chiapas el 1959 com a nou bisbe, es trobà que la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tenia un milió i mig d’habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat “conqueridora” i per això pensà ensenyar l’espanyol als habitants d’aquesta zona, per evangelitzar Chiapas, que tenia com a mínim cinc llengües derivades de l’antiga llengua maia. Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l’episcopat també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l’espanyol a aquella gent. I és que sovint l’acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes que havien estat esclafades, fins i tot des del punt de vista eclesial. El bisbe Samuel reconegué que al principi, el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: “Jo veia les llengües indígenes com un obstacle per a l’evangelització”. Després se’n va adonar que “quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parle la teua llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües dels llocs on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprenguera la llengua espanyola”.

El Concili Vaticà II, amb el Decret “Ad Gentes”, va fer que el bisbe Samuel entenguera el món indígena d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat d’aquestes cultures. En compte d’imposar la cultura Occidental com a únic mitjà d’expressió de la fe, el bisbe Samuel va vore que calia respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que encara no han comprès els bisbes del País Valencià. El bisbe Samuel descobrí que per viure la fe, no calia renegar de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme al si d’una cultura estrangera, ja que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això el bisbe Samuel va canviar d’actitud, i de “dominador”, va passar a tindre una gran sensibilitat per la condició indígena, defensant la presència de les seues llengües.

_{El bisbe Samuel Ruiz, defensor de les llengües indígenes}

El canvi que va experimentar el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes, es veu en una anècdota que contava ell mateix: “Un dia vaig anar a una comunitat de Bachajon i em vaig esforçar a parlar amb dues germanes indígenes. En vore l’enorme dificultat que tenia per dir algunes paraules senzilles en el seu idioma, les dues dones es deien l’una a l’altra: “Aquest pobre bisbe no sap parlar”. Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: “Benvolgut bisbe, ¿no he fet jo un gran esforç per vindre a tu i aprendre a parlar en la teua llengua? ¿Per què no fas tu un esforç per vindre cap a mi, i aprens una miqueta de la meua llengua?”. Així, els missioners van començar a aprendre les llegües indígenes, per tal de practicar una evangelització adaptada a la cultura, i per això la diòcesi de San Cristóbal va fer un catecisme en tzeltal i afavorí la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes.

Recentment, en el número 129 de la revista Cresol, el cardenal Cañizares manifestava que se sentia “comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia”, i recordava que el Vaticà II recomanà l’ús de les llengües vernacles a l’Església. Per això el cardenal Cañizares afegia: “En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezco en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial”. Però el cardenal presentava una objecció pel que fa a la introducció de la nostra llengua a l’Església: “Tenemos entre nosotros un handicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana”.

Curiosament, mentre que els bisbes i molts capellans valencians es pregunten “qué valenciano?” (per oposar-se a l’ús de la nostra llengua a la litúrgia) cap bisbe ni capellà hispanoparlant mai no es pregunta, pel que fa a les traduccions litúrgiques, ¿qué castellano?. I això que hi ha notables diferències entre el castellà de Santiago de Xile i el de Burgos, o el de Buenos Aires i el de Màlaga. Els bisbes espanyols i els llatinoamericans mai posen en dubte la unitat de la llengua castellana, pel que fa a la seua utilització a la litúrgia. ¿Per què en el cas del valencià veuen problemes per no introduir la nostra llengua a l’Església i no en veuen cap pel que fa al castellà?

_{El cardenal Tarancon recolzà el dictamen de l’Academia de la Lengua sobre la unitat de la llengua}

Alguns haurien de saber que una cosa és la llengua que hem d’utilitzar a la litúrgia i una altra la col·loquial. Per posar només un exemple: quan a la consagració es parla de la sang “vessada”, alguns pensen que, per acostar més la llengua al poble, s’hauria de dir “derramada” o “escampada” i no “vessada”. Però quants valencians diuen “derramada” o “escampada”? No diem normalment “derramà” o “escampà”?. Per tant, a les paraules de la consagració en valencià, tampoc podríem dir “derramada” o “escampada”, sinó “derramà” o “escampà”, amb la qual cosa aniríem deformant les paraules amb els localismes pertinents. I pel que fa al “nosaltres” que alguns rebutgen per ser “català”, ¿l’hem de substituir per “nosatres”? ¿O per “mosatros”? ¿O per “moatros”?.

¿Algú pensa que en els capellans de Màlaga o de Sevilla, a la missa, tenen els llibres litúrgics amb les formes típiques andaluses? L’edició castellana del “Misal Romano”, ¿no és el mateix per als capellans de Burgos, els d’Almeria o els de Santa Cruz de Tenerife? ¿En quin missal d’un poble d’Andalusia hi ha escrit “Jezú” en compte de “Jesús”? ¿O “gloria a Dió” en compte de “gloria a Dios”?.

Només els qui volen acabar amb la nostra llengua, presenten l’argument dels localismes per trossejar-la. I és que quan més dividida està una llengua, més prompte desapareix. ¿Com és que en els llibres litúrgic en castellà no s’adopten els localismes, i els textos litúrgics són els mateixos per als cristians de Salamanca que per als de Huelva o per als de Las Palmas de Gran Canària?

Pense que l’actitud del bisbe Samuel Ruiz en relació a la llengua i a la cultura del poble, pot ser un exemple que anime els bisbes valencians a no continuar donant l’esquena al valencià, ni a marginar-lo més, ja que és la llengua pròpia del País Valencià.

Jesús de Natzaret es va encarnar en un poble i en una llengua minoritària i marginada, com el valencià. No es va encarnar en la llengua de l’imperi, la llengua dels dominadors llatins que oprimien el poble jueu. Jesús tampoc es va encarnar en la llengua de la cultura, la grega. Es va encarnar en la llengua dels oprimits i dels menyspreats. Això no farà actuar els bisbes del País Valencià per assumir i promoure la nostra llengua a l’Església?