La primera missió de l’entrenador i del mestre és aprofitar en benefici col·lectiu les jerarquies internes del grup sense permetre’n cap mena de darwinisme. La biodiversitat de l’ecosistema ha d’estar per damunt dels interessos particulars. Així ho va entendre Pep Guardiola quan va traure del vestidor jugadors com Ronaldinho, Deco o Eto’o, que, com el morrut roig de les palmeres, amenaçaven de corcar el nervi vital de les espècies autòctones. Déu sap–és a dir, ningú– què se n’hauria fet de Messi, posem per cas, si aquella colla haguera escampat larves pel tronc de la Masia.
Hi ha genis individualistes com George Best, Carlos Cazzely o Diego Maradona, llops solitaris que deambulaven sobre la gespa preparant la fiblada d’escorpí. Artistes que juguen segons la pròpia conveniència, al marge del sistema de l’equip. Cristiano Ronaldo és d’aquesta casta. Però n’hi ha d’altres que han capgirat tot un patró de joc, o l’han reinventat. El kàiser Franz Beckenbaueri Johan Cruyff, cadascú a la seua manera, van determinar el dibuix de les seleccions d’Alemanya i Holanda, respectivament. I del Bayern, en el cas Beckenbauer i l’Ajax i el Barça, en el de Cruyff. Els més grans de la confraria encarar ecordem la Final de la Copa del Món de 1974 en què van establir per a l’eternitat dos estils que, en realitat, són dues mentalitats futbolístiques. Unes mentalitats en les quals, per cert, ha begut PepGuardiola. Messi ésel darrer exemple d’aquells líders naturals que són també bigues mestres dels equips en què juguen i fan jugar. Ara bé: l’explosió de Messi no va arribar per generació espontània, sinó per la posició en què el va situar precisament Guardiola dins d’un dibuix previ fet amb tiralínies, esquadra i cartabó. El 2-6 al Bernabéu, dia del big bang blaugrana de l’era post-dreamteam, s’explica, en primer lloc, pel canvi de col·locació de Messi com a fals davanter centre i d’Henry d’escuder i esquer. El Barça actual és ben diferent amb Messi arrancant, una altra vegada, des la banda per la presència d’un davanter centre més clàssic com Suárez.
Cesc Fàbregas o David Villa són casos cridaners de figures engolides pel sistema. A l’Arsenal d’Arsène Wenger, Cesc va exercir d’estrella al voltant de la qual girava un univers de jugadors –amb el mateix Henry o Van Persie, poca broma!– que miraven de reüll la batuta del d’Arenys. Al Barça, amb Xavi, Busquets i Iniesta de mestres de cerimònies, l’esquema va penalitzar Cesc fins a convertir-lo en una ànima en pena sobre la gespa. Villa va ser el killer d’un València pendent de la vertical d’un golejador que treballava a destall. En arribar al Barça, tanmateix, la llei no escrita però implacable de buscar deseperadament Messi va amortir la frescor atacant del Guaje i li va desviar la direcció de les antigues corregudes cara a l’enfilat. Per contra, un proletari del futbol com Pedro sempre va brillar al Barça perquè sabia que la seua funció era de majordom sol·lícit d’unes primeres espases a qui havia de fer de crossa. El seu triomf era vicari, però assegurat.
Tot això deu saber-ho millor que no jo Luis Enrique, l’entrenador del millor equip del món. Però, no li’n fa profit, segons veiem des de fa massa temps. Té la millor plantilla de la història del Barça, molt millor que la de Pep Guardiola o Tito Vilanova, que jugaven amb el fons d’armari de casa. Ha disposat de talonari per a retocar-la com li convenia. Pep i Tito, cadascú a la seua manera, van introduir variacions tàctiques al “futbol total” que van importar Rinus Michels i Johan Cruyff de la Taronja mecànica. La defensa dels córners sense vigilància dels pals, la treta en curt, l’obertura dels centrals i la baixada del mig centre per permetre l’atac dels laterals, el mig del camp en rombe o l’extrem a peu canviat i l’atac per carreró de l’interior són aportacions d’aquesta parella mítica. Luis Enrique, per contra, té un onze fix, rígid com la Constitució espanyola, que no admet interpretacions. Com els espanyols professionals, Luis Enrique no es mou ni un pèl d’aquella rigidesa, encara que faça mitja dotzena de rotacions! L’esquema és innegociable i només canvia peça per peça de manera discrecional i, almenys en el meu cas, poc comprensible: peó per peó, alfil per alfil, i poca cosa més. Les darreres derrotes contra l’Alabès i el Celta són palmàries i haurien de ser pedagògiques, que no ho seran, cabut com és.
La rigidesa mental del nostre entrenador obliga certs jugadors a treballar fora de posició, i, com és natural, a fracassar! El cas d’Arda, un extraordinari mitja punta obligat a fer d’interior o d’extrem (!), és potser el més espectacular; també el de Macherano, condemnat a fer de bomber en línia de Piqué fins i tot quan no juga Busquets, que ja és delicte! Macherano, el segon millor mig centre del món, ha de veure Rakitic, Sergi Roberto o André Gomes com a aprenents de les funcions que ell compleix com a oficial de primera fa més d’una dècada a la selecció argentina! Ni perdent 3-0 a la mitja part, com el darrer partit contra el Celta, va ser capaç Luis Enrique de pegar un colp de pissarra i de jugar, com dèiem, amb una defensa de tres (cosa que ordenaven Cruyff, Guardiola i, per descomptat, Tito, tant bon punt els feien un gol). Ni va ser capaç de reorganitzar el mig del camp en rombe com feia Guardiola sempre contra el R. Madrid per robar-li el control territorial. La zona ampla, tan estudiada per Guardiola –que hauria desitjat jugar amb 10 migcampistes!–, Luis Enrique només l’entén com una zona de pas ràpid. Ací hi ha una de les diferències fonamentals entre Luis Enrique i l’estil made in La Masia. Guardiola hi adobava el contrari fins trobar els carrerons d’assistència a davanters i laterals de llança. Luis Enrique veu el camp dividit en taules verticals com un hort de regadiu, sempre cara avall. Un patró tan bo com l’altre –gust estètic a banda!–, que ara no me’n referisc. Però aquests esquemes contradictoris exigeixen també un model de jugadors i no els contraris. Pier Paolo Passolini distingia els “jugadors que juguen en prosa” –que és com jugava Luis Enrique i com vol que jugue el Barça!– dels que “juguen en poesia”, que és com juguen Iniesta, Messi, Neymar, Arda, André Gomes i fins i tot Denis Suárez. Malgrat la caiguda del mur dels gèneres literaris, prosa i poesia exigeixen recursos estilístics diferents d’acord amb els objectius retòrics i comunicatius: estètics i funcionals.
Luis Enrique no crea les condicions perquè els jugadors milloren a partir de la pròpia personalitat; sovint, tot el contrari. La seua pissarra penalitza moltes de les virtuts de la plantilla. Per això mateix, Luis Enrique no hauria sigut un bon mestre d’escola. Malgrat ell, la seua falta de flexibilitat mental i de coneixements didàctics elementals –dic, tàctics–, enguany guanyarem Lliga, Copa i Champions! Ni Luis Enrique és capaç de curar-me el meu optimisme patològic –Déu, vull dir, Messi, volent.
