La “Caputxinada” de març de 1966 portà a la comissaria de la Via Laietana alguns dels participants en aquesta tancada, que posteriorment quedaren en llibertat. Però després es va saber que els tretze delegats serien detinguts, com així va ser. El 6 de maig, Joaquim Boix, delegat d’estudiants de l’Escola d’Enginyers i militant comunista, va ser detingut i apallissat. Traslladat al Palau de Justícia, posteriorment va ser tancat a la presó Model de Barcelona. Va ser el seu advocat, Josep Solé Barberà, qui va convèncer la mare de Boix per tal que denunciara les tortures que havia sofert el seu fill. I va ser aquesta denúncia la que va propiciar que uns cent trenta capellans, la majoria d’ells ensotanats, es manifestaren des de la catedral de Barcelona fins a la “Prefactura Superior de Policia”, a la Via Laietana, per entregar al comissari Creix una carta de protesta i en defensa dels drets humans.
El 14 de maig, tres dies després de la manifestació, més d’un centenar de capellans es van concentrar al pati del palau episcopal de Barcelona, i sis d’ells, en representació de tots els altres, varen ser rebuts per l’arquebisbe Gregorio Modrego, a qui li van entregar una carta on es queixaven de la violència que havien rebut per part de la policia. L’arquebisbe Modrego ordenà que, per evitar protestes per part dels capellans, el diumenge 15 es llegira en totes les parròquies de la diòcesi una homilia, bastant gris, segons m’ha comentat el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, on es feia una crida a la reconciliació i a la unitat, i on es demanava que no es fera cap comentari al text que s’havia de llegir, cosa que no va passar en algunes parròquies, on els capellans van criticar el Règim franquista, i també la jerarquia.
Mossèn Josep Dalmau, en les seues memòries, “Josep Dalmau. Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries 1926-1969”, detalla el judici i les paraules que el P. Jordi Llimona pronuncià, i on justificà aquell acte, pel fet que qualsevol capellà estava en el seu dret “a no tan sols defensar l’ordre sobrenatural, sinó que pel seu ofici ha de defensar i promoure l’ordre ètic”. I el P. Llimona afegí encara: “El capellà té el deure de posar-se al costat de l’orde ètic, encara que per això haja de contraposar-se a l’ordre legal i canònic, i encara que per això córrega el risc de ser mal interpretat i d’enfrontar-se a dificultats”. “Perquè el capellà”, continuà el P. Llimona, ha de ser “defensor de la persona humana i dels febles”, i per això “ha de prendre una actitud tolerant, de convivència i de pau. Això és”, conclogué el P. Jordi Llimona, “el que desitge per al nostre país i per al món”.
