A l’auto judicial, de lectura recomanable, s’explica que la citació a la infanta en qualitat d’imputada era quasi una obligació a l’hora de tancar la instrucció en tant que com a testimoni la princesa podria haver-s’hi negat a declarar. Després d’acumular indicis, el jutge apunta que “hacerlo (tancar la instrucció) dejando que la incógnita se perpetúe sería un cierre en falso en descrédito de la máxima de que la justicia es igual para todos y una clara contradicción en la práctica cotidiana de los juzgados y tribunales que en casos similares es muy escasamente probable que prescindieran del trámite”. Algun editorial suggereix amb mala bava que al jutge li ha pogut la pressió popular. Podem girar la truita: de forma conscient o inconscient, amb la imputació de la infanta, que no pressuposa, de cap de les maneres, la seua condemna, el que ha fet Castro és protegir la institució monàrquica de mals més grans.
És cert que la imputació de la princesa ha fet la volta al món i que el deteriorament de la institució ha sumat un nou ítem, però el descrèdit de la monarquia a Espanya, o almenys d’alguns dels seus membres, el rei Joan Carles inclós, no sembla susceptible d’empitjorar molt més. En tot cas, allò que podia ferir de mort la institució és la sensació en el carrer d’impunitat, que la infanta Cristina anava a ser protegida (de fet, encara ho està sent, com ho demostra el recurs del fiscal anticorrupció) malgrat els seriosos indicis en la seua contra de caure en les xarxes de la justícia. La Casa del Rei, lògicament, ha recolzat el recurs (estem parlant d’una destacada membre de la reialesa espanyola, no podien fer una altra cosa), però, en la pràctica, el que ha fet el jutge Castro és validar aquell discurs de Nadal del Rei en el qual defensava que tots els espanyols havien de ser iguals davant la llei. Aquelles ratlles van ser escrites i pronunciades pensant en Undargarin, no en la princesa, però l’eco de les mateixes s’ha acabat substanciant de forma inesperada.
La infanta Cristina està imputada. Però això no pressuposa res més que instruint el cas hi ha un paio honest i d’una peça. A efectes pràctics, i per la part que ens toca als valencians, tal volta seria més higiènic i efectiu que Francisco Camps i Rita Barberà acabaren sent imputats per acabar de visualitzar com es rebolcaven alguns en el glamour a costa dels nostres diners amb la complicitat necessària d’individus com Alberto Fabra. L’altre front, el de la imputació monàrquica, sols serveix per alimentar somnis republicans i la sensació, bastant falsa i perillosament desmobilitzadora, de què el sistema funciona perfectament.
