Cada dia, abans d’eixir de casa en direcció a l’autobús que el durà a l’escola, el meu fill gran em demana una galeta. Amb el reclam de Peppa Pig, els Simpson o el dibuixet que siga, aprofite l’ocasió perquè hi vaja amb la panxa una mica més plena. Ja diuen els metges que els xiquets, als menjadors dels col·legis, mengen més aviat poc, i és per això que davant la pueril frase “dóna’m una galeta”, reaccione amb molta complaença. “Tantes com vulgues, fill meu!”

Potser per això, quan ahir vaig llegir que Alberto Fabra parlava amb tanta naturalitat de les galetes, del fet pueril de repartir-ne a tort i a dret, vaig experimentar per un moment una solidaritat molt humana. “Com es nota que, a més de president de la Generalitat Valenciana, també és pare”, vaig rumiar a dintre meu. I és que les galetes ens retrotrauen a la infantesa, a aquella època màgica en què n’engolíem a cabassos. Podríem afirmar, de fet, que la nostra infantesa va consumir-se amb la celeritat que s’exhaureix un paquet de galetes i que ara amb prou feines ens en queden les molles, els records d’aquella etapa que mai no tornarà. La imatge de Fabra donant-li’n al seu fill o a la seua filla va entendrir la meua ànima. “Veus, president, això mai no ho podrà fer Rita Barberà, ella no té cap fill a qui donar-ne una”, vaig pensar.

El desencís va arribar tot just després, en assabentar-me que la galeta de què parlava el cap del Consell era la manera castissa de referir-se a una galtada, a una bufetada, i que el context era un altre de molt diferent. En efecte, parlava d’una filla, però no de la seua, sinó d’Elisa, una de les descendents del poliencausat ex-alcalde d’Alacant, Luis Díaz Alperi, que abans d’abandonar la política va esforçar-se a incloure-la en un dels 35 llocs de la llista autonòmica del PPCV per Alacant, una petició que Francisco Camps –aleshores també imputat– va atendre sense objecció alguna.

La galeta que glossava Fabra li va provocar la pèrdua de l’oïda a la persona que va ingerir-la, una jove britànica que, és clar, va denunciar-la de seguida. L’agressió es remunta a l’agost de l’any passat i ha avançat molt més ràpidament que la resta de causes que investiga el TSJCV, l’òrgan judicial que se n’ha fet càrrec, en tractar-se d’una aforada.

Amb tot, ahir Fabra va proclamar que “una galleta no crec que siga motiu per no anar a les llistes”, una frase amb què trepitjava la línia roja de què tant presumeix –Elisa Díaz és una diputada processada, amb judici a la vista– i que trepitjava, també, l’única llengua que sap parlar. L’accepció col·loquial que la RAE atorga a “galleta”, com a sinònim de “cachete” o “bofetada”, no és la més adient en boca d’una persona que ocupa un càrrec d’aquesta magnitud, encara més tenint en compte que el president valencià ha circumscrit el cas a un “incident desagradable” que la diputada “haurà d’assumir com a ciutadana, no com a càrrec públic”. Tot i que l’incident comporta una possible pena de presó, Fabra té clar que les mans amenaçants de la filla de Díaz Alperi s’han guanyat el dret a repetir a l’hemicicle. Ni la reducció de seients que les enquestes preveuen pel PPCV, no n’és un obstacle.

Per damunt de tot, plana la sensació que Fabra ha perdut els papers. El menysteniment reiterat que pateix de part del ministre Cristóbal Montoro i del seu secretari d’estat Antonio Beteta, els dubtes creixents sobre la seua candidatura i, per acabar-ho d’adobar, la reunió secreta –amb fotògraf de cambra inclòs– entre Mariano Rajoy i Rita Barberà, no són la millor manera d’acarar un curs decisiu que la setmana vinent s’obrirà amb el debat de política general, la cita parlamentària més transcendent de cada període de sessions.

Fabra, el monstre de les galetes, un president de barri, hi arriba nerviós i insegur, però encara pitjor, convençudíssim que una “galleta” que deixa sorda una persona no és incompatible –ans al contrari– amb l’acta de diputat. Per tant, fóra molt recomanable que els membres de l’oposició seguiren en silenci el panorama idíl·lic que descriurà el president des de la trona de les Corts, sense fer-hi escarafalls i sense interrompre’l amb virulència. Si no, Fabra podria considerar-ho una agressió, aplicar allò de “cap agressió sense resposta” i creuar una altra línia roja.

Comparteix

Icona de pantalla completa