El 13 de març del 2013, El Huffington Post publicava la fotografia que el web NASA Astronomy Picture of the Day havia escollit uns dies abans: un llamp enmig del material piroclàstic expel·lit pel Sakurajima, al Japó. Una instantània presa pel fotògraf alemany Martin Rietze, pertanyent a la sèrie Alien Landscapes on Planet Earth, que duu a terme des del 2004. Un treball que, a més, ha tingut com a fruit dos llibres específics sobre aquest tema: Vulkane (2010) i Vulkane. Schöpfung und Zerstörung (Volcans. Creació i destrucció, 2012), ambdós en col·laboració amb Marc Szeglat, geòleg i realitzador de documentals, especialitzat en vulcanologia, el qual, seguint la tradició europea, començà a apassionar-s’hi quan pujà al Vesuvi amb dèsset anys. Tot i que el titular del diari, Rayos en volcanes: por qué se producen?, i la breu nota que l’acompanya pretenen donar un caire de divulgació científica a l’article, és indubtable que la imatge s’emporta el protagonisme absolut. No debades, igual que la majoria de les fotografies que capten aquests fenòmens, beu de les fonts pictòriques esmentades i està amarada de l’estètica del sublim, unes referències persistents quan ens aproximem a aquests motius.
La fascinació pels volcans, que es va estendre força a partir de la segona meitat del segle XVIII gràcies a la difusió dels textos i les obres dels escriptors i pintors que s’hi havien acostat, no ha deixat de créixer en cap moment. En l’actualitat, quan es produeix alguna gran erupció, els diaris i els noticiaris televisius d’arreu del món se’n fan ressò i mostren imatges impactants junt amb comentaris que, si exceptuem la part més o menys científica, sovint no es diferencien massa dels que haguérem llegit o sentit dir en altres èpoques.
Font de la imatge: El Huffington Post
Al centre d’un primer pla de la boca del cràter en plena activitat i del fosc cúmul de fum i cendra que ompli gairebé tot l’espai, revestits per una pluja de foc semblant a una immensa palmera pirotècnica, l’esclat d’un llamp en forma de V invertida, trencada i ramificada, la línia més intensa de la qual, pura llum, fa la impressió que sorgeix de les profunditats, produeix un fort impacte en l’espectador. Per això, amb freqüència, en la majoria de notícies relacionades que llancen els mitjans es barregen les explicacions racionals amb les expressions que subratllen les emocions que aquests vídeos i fotografies generen en l’audiència.
Albrecht von Haller, ‘Les Alps’, 1795
Perquè, des que el rebuig a aquestes manifestacions de la Terra va donar pas, de mica en mica, al sentiment contrari, l’atracció creixent ha anat de la mà de l’ànsia de coneixement. Fins al Segle de les Llums, en general, les muntanyes foren vistes com llocs horrorosos, quan no embruixats, com indrets caòtics, sorgits de la catàstrofe i sempre propensos a repetir-la, als quals era millor no arrimar-s’hi. “En aquest sentit, la Il·lustració va exercir una funció purgativa dissipant les tenebres de la superstició. Però no va ser fàcil, i això podria explicar, si més no en part, perquè va caldre prop d’un segle per conquerir aquestes ‘muntanyes maleïdes’, a costa d’un alpinisme atlètic i estètic alhora”, afirma Alain Roger (Breu tractat del paisatge, 1997). Els especialistes consideren el científic i poeta suís Albrecht von Haller el primer que dirigí la mirada envers la muntanya en el poema Die Alpen (Els Alps), publicat el 1732 i traduït posteriorment a diverses llengües, i va convertir aquesta regió espantosa en un paisatge.
Francesco Petrarca
Un concepte, el de paisatge, que comença a introduir-se en la mateixa centúria, tot i que hi ha precedents, alguns molt coneguts, com la carta que Petrarca escriu a un amic en què explica l’ascensió al mont Ventoux (Ventor en occità), a la Provença, el 1336. Ací, però, l’autor es debat entre la visió estètica i la visió moral, entre la delectació que sent davant d’allò que veu, un plaer va, i la preocupació i la cura que creu que ha de tenir per l’interior, per l’ànima, més que no pas pel món: “Entonces, pensando que ya había visto bastante aquel monte, volví hacia mi mismo los ojos interiores y desde aquel momento no hubo quien me oyera hablar hasta que llegamos abajo…” (La ascensión al Mont Ventoux, 26 de abril de 1336).
‘Jean-Jacques Rousseau’, gravat de Gleyre, a partir d’un retrat de Quentin de La Tour, 1764
No serà fins a l’aparició de Julie ou La Nouvelle Héloïse, de Jean-Jacques Rousseau, el 1761, i l’èxit que en va assolir, que el concepte de paisatge aconseguirà una major difusió. En la novel·la, el cantó de Valais, al sud-oest de Suïssa, es contemplat com a tal, és a dir, no sols tenint en compte el lloc sense més, sinó tot el conjunt de idees, sensacions i sentiments que hom elabora a partir del mateix. Rousseau, també en l’obra autobiogràfica, publicada pòstumament, Els somieigs del passejant solitari (1782) mostra una sensibilitat moderna i atorga a la natura i a la voluntat de conviure-hi de manera harmònica un paper fonamental, a més de dur a terme descripcions paisatgístiques. Cal afegir l’interès per la botànica: durant les caminades, el filòsof ginebrí recol·lectava plantes per tal de fer herbaris, una altra manera d’observar la naturalesa i apreciar-ne la bellesa, tot sumant-se al naixement de la disciplina -malgrat que ell es considerara un mer aficionat- encapçalada per Buffon i Linné entre altres. Es conjugava així, en molts d’aquests autors, la vessant estètica i la vessant científica.
