Ara, el vent els tomba els cavallets i el llenços, i, fa uns dies, els mosquits que van envair els voltants del rierol els impediren de treballar amb normalitat; això per no parlar d’aquella jornada que un bou se’ls va acostar amb aire amenaçador o d’aquella altra que no va haver manera que un parell de cignes s’apartaren del lloc triat per pintar. I no cal dir res del temps perdut a causa de la denúncia interposada per l’amo d’un prat que els acusava de violar la seua propietat, com si ells, que només pretenien captar els detalls del que la natura els oferia, hagueren d’estar pendents de marges, tanques i fites. Ja porten més de dos mesos immersos per complet en la feina a Ewey, a prop de Kingston, al comtat de Surrey, fixant-se en les formes i les particularitats de cada espècie vegetal a fi de traslladar-les amb minuciositat al paper o a la tela, i suportaran qualsevol molèstia si a canvi aconsegueixen la perfecció, el naturalisme al qual aspiren.
John Everett Millais, “Protecció espantosa contra els mosquits”, 1853, ploma i tinta sobre paper
Entre juliol i novembre de 1851, John Everett Millais i William Holman Hunt, ambdós membres de la Germandat Prerafaelita, romandran plegats en aquest indret amb la intenció de dur a terme els fons paisatgístics de les seues respectives obres
Ofèlia i
El pastor a jornal. Uns escenaris que reflectesquen amb la veracitat d’un espill els motius que acompanyaran les figures principals. Anys després, el fill de Millais recordava a propòsit d’
Ofèlia: “Un professor de botànica, que no podia traure els alumnes al camp i donar les classes a partir dels elements que tenia davant, va portar-los al Guildhall quan aquesta obra estava exposada i va dissertar sobre les flors i les plantes que hi apareixen, i que eren, va dir, tan instructives com la pròpia naturalesa”. No debades, el pintor posseïa amplis coneixements en aquesta matèria que van ser perfeccionats per alguns amics experts, els quals –apunta l’especialista Allen Staley- van advertir-li que en aquest quadre els narcisos que havia incorporat no florien en la mateixa època que la resta de flors, totes d’estiu, i van aconsellar-li que els eliminara.
Millais ha esmerçat un gran esforç per tal que les plantes que creixen a les ribes del riu Hogsmill hi apareguen representades amb un alt grau de fidelitat, sense jerarquies, i deixant per al final la incorporació de la protagonista, invertint així en aquests dos aspectes els procediments acadèmics habituals. És per això que Staley parla de l’“exhuberància claustrofòbica de la vegetació que envolta Ofèlia” i considera que es tracta d’una peça radical en la seua miopia en tant que “rebutja qualsevol mena de retrocés espacial i qualsevol indicació d’un entorn o ambient; importa la individualitat de cada espècimen i no la concreció del lloc en què es troba” (Prerafaelites: la visió de la natura, 2004).
John Everett Millais, “Ofèlia”, 1851-52, oli sobre llenç, Tate Gallery
En aquesta pintura, Ofèlia, inspirada en el personatge de
Hamlet, rep un tractament idèntic a la resta d’elements de la composició, es mostra com qualsevol altre component de la naturalesa, sotmès al mateix cicle: nàixer, créixer, morir, descompondre’s junt als altres éssers, barrejats, al si de la terra. “Creix un salze abocat a la riera, / que el gris fullatge en son corrent copia. / Ella hi anà amb fantàstiques garlandes / d’ortigues, botons d’or, margaridoies, / i eixes musques flors llargues que anomenen / sutzament els pastors de mala llengua, / i que les nostres innocents donzelles / en diuen
dits de mort…”, explica la reina Gertrudis quan comença a descriure’n el suïcidi en l’acte IV. L’aigua l’arrossega, surant, igual que a les fulles i les flors, sense distinció; fins i tot sembla que el vestit, amb el brocat de rames entrellaçades, en forme part, d’aquest món silvestre amb el qual està a punt de fondre’s definitivament: “Les seves robes, estenent-se, inflades, / com sirena, algun temps l’han sostinguda, / cantant sempre retalls de cançons velles, / com si esment no tingués del que passava, o fos un ésser ja nascut i apte / per aquell element; mes no podia / durar gaire; sinó que fins la roba, / feixuga de tant beure, s’emportava / la pobreta infeliç, dels cants dolcíssims / a la fangosa mort”, continua contant la reina.
Amb els ulls mig clucs, la boca entreoberta, les mans en actitud oferent, en un estat de semiinconsciència, Ofèlia irradia una intensa lluminositat, una estranya sensualitat, dos trets que es confonen i mesclen amb els del boscatge en què s’ha sumit, just abans que la foscor i la nit, a poc a poc, caiguen sobre ella.
