La falta de respecte

El 7 de maig, dijous, hi ha eleccions generals al Regne Unit. Tractant-se d’un sistema majoritari, és a dir, no proporcional en la distribució d’escons per a la Cambra dels Comuns, només hi ha dos partits amb possibilitat de triar qui ocuparà el 10 de Downing Street: el conservador David Cameron, o el laborista Ed Miliband. Els sondatges apunten cap a un parlament molt més plural del que ha mostrat la història recent. La darrera legislatura Cameron ha hagut de governar amb el suport dels liberals liderats per Nick Clegg. Qui obtinga més sufragis, Cameron o Miliband, haurà de comptar amb un o més suports dels partits minoritaris que han emergit amb força. Val a dir que incentivada pel descrèdit del bipartidisme obsolet, però sense remei considerant el sistema vigent. Fa uns dies es va celebrar un debat televisat en què van participar els candidats dels diversos partits que es disputen el favor de l’electorat. Pel que ha transcendit, ni Cameron ni Miliband van quedar massa bé, si hem de fer cas a les enquestes posteriors a l’emissió. Tampoc Clegg va salvar els mobles. Ser crossa del partit que governa comporta poques gratificacions, si arribat el cas no es comparteixen els èxits de la gestió. I a més s’hi paga el desgast inherent a les polítiques del soci mantingut. En el debat televisat van lluir amb llum pròpia la galesa Leanne Wood (Playd Cimru), la líder dels Verds, Natalie Bennett i, molt especialment, Nicola Sturgeon, del Scottish National Party. També hi havia el líder dels ultres britànics de l’UKIP, Nigel Farage, un carca pertanyent a una espècie bastant estesa també al sud d’Europa. Només hi ha hagut un debat televisat, però el format ha servit perquè la ciutadania del Regne Unit tingués oportunitat d’escoltar arguments, contrastar les diferents exposicions i veure com es rebatien els raonaments amb dades en un context ordenat, però no exempt de l’emoció que proporciona la dialèctica rebaixada de demagògia. Un debat en què la televisió -el mitjà- va complir la seua funció de servei públic en una societat democràtica on el respecte als votants es dona per suposat.

Al País Valencià -i a Espanya, no se n’obliden- encara estem per veure un debat televisat entre candidats, que no insulte la intel·ligència del personal. I això que la televisió ja porta 59 anys entre nosaltres. No es tracta de descobrir el Mediterrani, perquè el contrast d’opinions en les societats democràtiques és un costum i no una excepció. A diferència del que s’esdevé Pirineus ençà, als països del continent amb tradició democràtica hi ha debats entre aspirants, així com espais en què els líders s’hi sotmeten a les qüestions que, de manera formal però implacable, plantegen periodistes observants de la seua funció i no bufons incapaços de dissimular l’obsequiositat al servei del poder. És clar que es tracta de països amb televisions públiques -també privades- que no defugen la funció social encomanada en aquestes ocasions. Fóra bo que la reobertura de RTVV, condicionada a una victòria electoral de l’esquerra compromesa amb la restitució del servei públic de comunicació, assolira les garanties suficients per evitar-ne la governamentalització i la instrumentalització partidària. L’experiència de 24 anys hauria de servir com a vacuna per a no repetir els errors.

Passa que, òrfens de mitjans al servei de la societat -només cal veure l’estructura de la propietat de les empreses per comprovar fins a quin extrem estan condicionats els continguts, els missatges i les preferències polítiques- s’acusa una falta de respecte absoluta a la ciutadania. Ara mateix, per exemple, hi ha un cert soroll a propòsit de l’hipotètic debat que celebrarien Alberto Fabra (PP) i Ximo Puig (PSOE), probablement obert a la connexió de l’eixam de televisions de la Señorita Pepi’s que omplen el mapa comunicatiu que ens té captius. Res a veure amb el format del darrer debat a la televisió britànica. A diferència de l’Europa d’usos i conviccions democràtiques, els partits continuen marcant el pas dels mitjans, imposant condicions del tot inconcebibles en les societats avançades. I el periodisme, emmudit.

Els partits i coalicions exclosos pel bipartidisme decadent han protestat per l’exclusivitat de l’hipotètic espectacle televisiu amb dos candidats. La lògica dels interessos compartits no coincideix amb les necessitats d’una societat plural i amb diverses opcions polítiques que fan albirar, malgrat la criminalitat del sistema electoral vigent, un parlament multicolor i sense majories absolutes. La falta de respecte a la ciutadania no només s’expressa amb el robatori dels debats sense restriccions i l’absència d’entrevistes a tomba oberta amb els candidats. La retòrica buida i atapeïda d’escenaris comuns, la falta de concreció quant als compromisos, els tràmits pressupostaris inexplicats per a atendre les prioritats i, sobretot, els càlculs miserables que amaguen pactes i odis inconfessables amb l’horitzó de les eleccions generals, conformen un escenari de maltractament immerescut dels votants. Una falta de respecte que, per desgràcia, no és un hàbit exclusiu de la dreta indígena. Els inexistents debats electorals només en són una mostra il·lustrativa.