Potser al final de la seua vida ja no se’n recordava, de les penalitats que hagué de patir de xiqueta, o potser sí, i sempre les tingué presents; mai no ho sabrem. El ben cert és que ella, Mary Ryan, i la seua mare, irlandeses d’origen, foren captaires als carrers de Londres fins que un dia del 1859, quan Mary tenia deu anys, van demanar almoina a Julia Margaret Cameron i la seua sort va canviar de sobte. La futura fotògrafa, encisada per la seua bellesa, els va proposar fer-se càrrec de les dues d’alguna manera. A tal fi, va buscar un treball per a la progenitora i va prendre Mary per al servei domèstic de la seua casa, una feina barata la qual li proporcionaria educació junt amb els seus fills. El 1861, els Cameron es van traslladar a Freshwater, a l’illa de Wight, i, amb el permís de la mare, es van emportar amb ells la petita, que va continuar compaginant les feines de neteja amb la formació que la família li oferia.
Poc després, així que engegà la passió per la fotografia, Julia va decidir agarrar-la com a model per a les seues creacions, igual que va ocórrer amb Mary Hillier, una altra de les criades. Fins llavors, tant en el cens del 1861 com en un parell de fotografies d’Oscar Rejlander dutes a terme el 1863 a Dimbola Lodge, la residència dels Cameron, Mary Ryan apareix de serventa. Els títols de les primeres plaques que li va dedicar Julia també es refereixen directament a la seua procedència: La meua donzella captaire, ara 15 anys! i La immigrant irlandesa, ja que mai no va ocultar aquest fet. Tot i això, de seguida la va immortalitzar representant heroïnes diverses, la reina de la primavera i la reina Ester, entre altres. Delicada i etèria, amb la mirada baixa, la mostra en A la manera de Perugino (1865), una imatge en què Cameron ens remet a aquest mestre del renaixement italià, una època que va nodrir una part important del seu repertori iconogràfic.
Julia Margaret Cameron, ‘La immigrant irlandesa’, 1865
Assenyala l’escriptora Kirsty Stonell Walker que parlar de “donzella captaire” es va convertir en profètic, atès que ella mateixa faria tot el possible per tal que la minyona trobara el rei Cophetua adequat. Les primeres mencions escrites a l’antiga llegenda britànica sobre aquest monarca les trobem en algunes obres de Shakespeare (Treballs d’amor perduts, Romeu i Julieta, Ricard II i Enric IV) i, amb posterioritat, a La donzella captaire (1842), d’Alfred Tennyson, l’amic i veí de Julia a l’illa de Wight. En síntesi, el text d’aquest poeta, que s’inspirava en bona mesura en temes mitològics i medievals, recull la història d’aquest rei, de reconeguda misogínia, que va acabar rendint-se als encants d’una pidolaire de peus descalços. A la vegada, més endavant, el 1884, el pintor prerafaelita Edward Burne-Jones executaria un quadre sobre aquest personatge basant-se directament en el llibre de Tennyson.
Julia Margaret Cameron, ‘El rei Cophetua i la donzella captaire’, 1867
Així, el 1865, Cameron va enviar Mary a la capital anglesa per tal que s’encarregara de donar informació de les obres d’una exposició que havia muntat a la Gallery of France, i d’escriure els rebuts de les vendes. Allí fou, segons conten, on Henry Cotton, fill d’uns rics accionistes de The East India Company, es va enamorar d’ella tan bon punt la va contemplar en Cordèlia agenollada als peus del rei Lear i va adquirir totes les fotografies en què figurava. Dos anys més tard, després de graduar-se, va viatjar a Dimbola Lodge a fi de demanar-la en matrimoni. Julia va celebrar aquest romanç gens convencional amb una sèrie d’imatges en què tots dos, Mary i Henry, representen el paper d’amants mítics. Només cal posar d’exemple precisament Romeu i Julieta (1867) i El rei Cophetua i la donzella captaire (1867).
Julia Margaret Cameron, ‘Henry Cotton’, 1867
La parella es va casar a Freshwater el 1867 i prompte es va traslladar a la Índia, ja que ell havia ingressat a l’Indian Civil Service. Set anys després, ella va tornar a Anglaterra amb els seus fills i va viure separada del marit durant alguns períodes de temps. El 1902, Henry rebia el tractament de sir gràcies a la campanya a favor de reformes constitucionals i d’una consideració justa per als treballadors d’Assam, on fou cap comissionat, i ella es convertia en lady Cotton. Un ascens social inusual a l’Anglaterra victoriana pel qual sembla que va apostar de manera decidida Julia Margaret Cameron, que no n’arribaria a veure la culminació, des del primer moment que va clissar la petita Mary Ryan demanant almoina als carrers de Londres.
Julia Margaret Cameron, ‘Romeu i Julieta’, 1867
