L’encara president de la Generalitat valenciana i precari líder del PP indígena, Alberto Fabra, va participar l’altre dia en un acte del seu partit, anunciat com Tribuna para la Regeneración Democrática, una mena de representació dels miracles de Sant Vicent, però en versió laica i reservada per a auditoris captius. Fabra va comparèixer envoltat, o millor dit rodejat pels mateixos que li retiraran la salutació si Rajoy no l’afavoreix en la designació com a candidat a la derrota. Hi havia també alcaldes, consellers i alguns portaveus de la confraria. Els va dir que l’any que ve plantejarà un sistema de votació a través del Portal de Transparència inaugurat fa poc, perquè els ciutadans puguen proposar i decidir sobre el destí d’una part del pressupost de la Generalitat. I que la ciutadania ja dóna per feta la bona gestió, per la qual cosa necessita dels seus representants “proximitat, contacte, entrega i dedicació”. Fabra somiava despert. Això de la bona gestió ho demostra, entre altres, l’estat de les finances, la devastació dels serveis públics i l’abundància de sumaris judicials, amb la inacabable llista d’imputats i la desfilada que anirà ocupant els bancs que els tribunals de justícia reserven per als encausats. El mèrit dels assistents fou no esclatar a riure quan Fabra va dir que l’any vinent… etc. Perquè el 2016 vagen vostès a saber per on pararà Fabra. Sobre el Portal de Transparència, quasi millor ni parlar-ne, perquè de ciència ficció n’hi ha talents més acreditats. Però, tot i resultar increïble, el PP també s’aventura en els territoris antagònics de la participació, conscient que això, arribat el cas, no passarà. El franquisme agònic també va inventar “el espíritu del 12 de febrero” i l’associacionisme polític fidel al règim per a mantenir la prohibició dels partits polítics, sobretot els d’esquerres. No se’n va sortir.
Paral·lelament a la modulació del discurs i als compromisos antinaturals, la guerra bruta posa a prova les conviccions dels partits i coalicions que aspiren al relleu. Grècia no és l’única demarcació on s’aboquen esforços i recursos ingents perquè el vot de la por frene les expectatives de Syriza. L’entramat mediàtic del règim també accentua la intensitat de la campanya electoral. Mentre criminalitza i tergiversa intencions o propostes dels partits d’esquerra que consoliden els sondatges d’opinió, intenta marcar el territori més enllà de la simbologia i altres paranys on ha rendit tradicionalment l’adversari. El sector educatiu n’és un exemple. S’acaba el suport als centres concertats, especialment els catòlics? Més tard o més d’hora els aspirants a desallotjar el PP hauran d’anar concretant què van a fer i també on no caldrà que esperen consignació pressupostària. Més que res, perquè a les andanades de la premsa hegemònica caldrà afegir les estratègies d’aproximació de tots aquells segments que no voldran perdre privilegis, guanye qui guanye. O, a l’inrevés, aquells que esperen el canvi per accedir a la subvenció amb condicions preferencials. El llop, encara que es disfresse de corder, sempre serà el llop. Una evidència que convé tenir present per a conservar la cartera i una certa dignitat.
