En les dècades finals del franquisme, s’instava els escolars a que, el dia del Domund, isquérem al carrer a demanar almoina portant una guardiola en forma de cap de xiquet africà amb un trau al bell mig dels rinxols negres destinat a introduir els diners directament al lloc que ocuparia el cervell en aquella testa de plàstic; que vés a saber quines aterridores conclusions en trauria un estudi semiològic, de l’objecte i dels escolars mostrant-lo de manera ostensible amunt i avall. La finalitat d’aquella col·lecta, l’ajuda a les missions catòliques d’arreu del món, a nosaltres, tot i l’adoctrinament a què ens trobàvem sotmesos, ens quedava molt lluny i, en realitat, el que ens motivava era captar l’atenció i les aportacions dels vianants fent sonar la guardiola amb les monedes ja recollides per tal d’aconseguir el màxim calaix de l’escola. Ajudàvem no sabíem qui, però sobretot competíem per guanyar. Quan acabàvem, fóra quin fóra el resultat obtingut, havíem de sentir-nos satisfets i reconfortats per la contribució que havíem realitzat a una causa tan justa. Amb les nostres sobres auxiliàvem persones dissortades de països remots i diferents, havíem complit amb el nostre deure moral com a membres d’un col·lectiu afortunat, ja podíem dormir amb la consciència tranquil·la.
Malgrat la progressiva laïcització del nostre país, duem la caritat ben arrelada. L’Església, que la considera una de les virtuts teologals, s’ha encarregat d’inocular-nos al llarg de segles aquesta pràctica que va dirigida de dalt cap a baix, de les classes benestants a les més desafavorides. El 1891, el papa Lleó XIII, a l’encíclica Rerum Novarum, una obra dedicada a la situació dels obrers en què va establir per primera vegada la doctrina social catòlica –una joia, sens dubte-, va escriure que no es pot igualar en la societat civil allò alt amb allò baix, que cal –això sí- que els opulents siguen caritatius, que donen les deixalles als miserables amb la finalitat d’evitar l’agitació i les revoltes d’aquests darrers, els de baix, que han de conformar-se amb el que els ha pertocat.
En els darrers anys, sota el nom de solidaritat –un simple eufemisme- han estat nombroses les institucions i entitats, des de governs a fundacions, empreses i bancs, que n’han pres el relleu i també l’han promoguda per millorar-ne la imatge i assolir, de passada, importants avantatges fiscals. La solidaritat, però, només pot donar-se entre iguals que s’ajuden mútuament a fi de poder superar una adversitat i avançar junts. Com ho defineix el diccionari, solidari és aquell que es troba lligat a un altre per una responsabilitat comuna, per interessos comuns, i difícilment això es pot donar quan existeix una gran diferència de poder econòmic.
La caritat és beneficència envers els necessitats, però no per amor compassiu al proïsme, com ens han volgut i ens volen fer creure. La caritat és un mecanisme emprat pels poderosos per afermar-se en la seua posició i els seus privilegis que, a més, mai no deixa immunes els suposats agraciats que, de forma implícita o explícita, han de demostrar per rebre-la que formen part de les classes pobres o dels grups en risc d’exclusió que diuen ara. Per tant, la seua creixent implantació suposa, a més d’un evident fracàs de la nostra democràcia i de l’estat, l’estigmatització de les persones a les quals es dirigeix.
Els rics, durant el segle XIX, crearen nombroses cases de caritat i de beneficència –encara en queda algun, de vestigi-, que s’afegien a les religioses ja existents, per ocupar-se de la fam dels qui no tenien res, però especialment del seu control: podien resultar perillosos. Ara i adés, amb les molles de pa de les seues taules ben parades, no pretenen res més que conservar l’estatus, mai no se’ls ha passat pel cap que compartim els seus àpats.
