La ”Caputxinada”

Durant la dictadura franquista, van ser moltes les comunitats religioses a Catalunya que van acollir i recolzar l’anhel de llibertat de la societat catalana i dels moviments antifranquistes, i que per això mateix esdevingueren llars defensores dels drets humans i dels drets nacionals de Catalunya. Una d’aquestes comunitats capdavanteres en la lluita per la democràcia va ser la dels caputxins de Sarrià, on va tindre lloc l’anomenada “Caputxinada”.

Va ser del 9 a l’11 de març de 1966, ara fa cinquanta anys, quan al voltant de cinc-cents estudiants i intel·lectuals catalans (identificats amb la resistència antifranquista) es van reunir al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat i aprovar els seus estatuts.

El dimecres 9 de març de 1966, sobre les quatre de la vesprada les cinc-centes persones que s’havien aplegat al convent, començaven la reunió al saló d’actes dels caputxins. I sobre les cinc, la policia rodejava el recinte. Entre els tancats als caputxins de Sarrià, a més dels estudiants, hi havia el poeta Salvador Espriu, el pintor Antoni Tàpies, l’arquitecte Oriol Bohigas, els escriptors José Agustín Goytisolo i Mª Aurèlia Campmany, i també Jordi Sole Tura, Andreu Mas Colell, Jordi Rubió, Manuel Sacristán o Enric Argullol.

_{El P. Botam en la Caputxinada}

Va ser el P. Joan Botam qui va acollir al convent els estudiants i els intel·lectuals, i qui va intentar frenar la policia, encapçalada pel terrorífic comissari valencià Vicente Juan Creix, que des del dia 9 encerclà el convent, amb l’intent d’acabar, per la força, amb aquella reunió “il·legal”. Però va ser el P. Botam qui es va enfrontar al Governador Civil franquista, Antonio Ibáñez, que volia que els entregara aquells estudiants encerclats al convent per la policia.

Al llibre, “Mirada de pau. Joan Botam, memòries”, aquest frare caputxí explica la conversa que tingué amb el Governador: “Jo vaig ser contundent: mire, li vaig dir, jo no compliré el que vostè em mana i no trauré aquesta gent del convent, perquè són els nostres hostes”.

El P. Joan Botam, un frare defensor de la llibertat, dels drets humans i dels drets nacionals de Catalunya, i que es va convertir en intermediari entre els tancats i la policia, es va encarar a les autoritats franquistes “per, en nom de la llibertat, protegir, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els cinc-cents estudiants que teníem acollits”.

Davant aquella situació, Franco decidí, en consell de ministres, el desallotjament del recinte per la força, transgredint el Concordat amb la Santa Seu. Com recorda el P. Joan Botam, el divendres 11 de març la policia va “entrar al convent amb violència”, i “els policies, porra en mà, identificaren tothom, multaren uns quants i s’emportaren molts a comissaria”.

El setge i el posterior assalt del convent amb que va acabar la “Caputxinada”, va originar la redacció d’una carta de protesta per l’entrada violenta de la policia als caputxins de Sarrià. A més, els abats i els provincials dels Ordes Religiosos de Catalunya, van firmar un document per recolzar l’acció d’aquest caputxí, defensor de la llibertat.

Des del diari “Arriba” i els altres mitjans del “Movimiento”, es va difamar la “Caputxinada”, però amb aquest gest del P. Botam, acollidor i en defensa de la llibertat, a Roma se’n van adonar que el que s’havia fet als caputxins de Sarrià, ja havia passat abans a Itàlia, on els membres de la resistència també s’havien amagat en convents i esglésies. I tot i que el franquisme intentà expulsar de l’Estat el P. Joan Botam, no ho varen aconseguir.

Com explicava l’escriptora Montserrat Roig el 1976, deu anys després de la “Caputxinada”, “els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por”. Montserrat Roig deia també: “la majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de “tindre”, de tindre alguna cosa pròpia, la nostra habitació pròpia en un país que no sabíem de qui era. Vam conviure amb els caputxins de Sarrià, descobrírem la seua generositat, la seua alegria, la seua senzillesa, la seua austeritat”. Montserrat Roig recordava també la relació amb algun caputxí, ja ancià, “que havia sabut traduir l’ensenyament d’aquell revolucionari renaixentista que va ser Francesc d’Assís”. De fet, van ser diversos els frares que ajudaren els tancats, com el P. Antoni Llena, que cedí la seua cel·la al pintor Antoni Tàpies o el P. Josep Mª Cabanes, que cedí la seua al poeta Salvador Espriu, mentre que aquests dos frares dormiren al passadís.

En el seu text de 1976, a propòsit de la “Caputxinada”, Montserrat Roig recordava les vivències d’aquells dies de març d’ara fa cinquanta anys, uns fets que “els assetjadors no podrien entendre, perquè tenien un altre llenguatge, el de la força, mentre que nosaltres volíem, amb el nostre pobre bagatge, implantar el llenguatge del diàleg i de la raó”.

Les detencions i les tortures dels estudiants després de la “Caputxinada”, van originar una manifestació de protesta d’uns cent capellans, que van anar des de la catedral de Barcelona a la comissaria de la Via Laietana, i que van ser tractats a colps per la policia. Fins i tot alguns d’ells van ser condemnats a presó.

L’Església Catalana, durant la dictadura i pel seu compromís amb la llibertat i la democràcia, es va enfrontar al franquisme amb la “Caputxinada”, un fet que anà precedit d’una altra acció de protesta, com va ser la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l’església de Sant Medir de Barcelona.

Després de la “Caputxinada”, l’Església Catalana va continuar el seu compromís amb la llibertat, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el 1970, en protesta pel judici de Burgos, la fundació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí, també d Barcelona, el 7 de novembre de 1971, o la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya, a l’església de Sant Medir. També la parròquia del barri de Ca n’Oriach de Sabadell, el 1967, un any després de la “Caputxinada”, el seu capellà, Eduard Fornés, acollií els manifestants que fugien de la policia un 1 de Maig. O les monges benedictines del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, on des de la seua copisteria es repartien centenars de papers clandestins.

Per això mateix cal reconèixer el paper de l’Església Catalana durant la lluita antifranquista, per la seua tasca a favor de la llibertat, i pel seu compromís social i polític amb la democràcia, amb els drets humans i amb els drets nacionals de Catalunya.

Enmig d’una ambient dominat pel nacionalcatolicisme, l’Església Catalana, i d’una manera particular les congregacions religioses i els cristians de base, van apostar, a la llum del Concili Vaticà II, per l’aggiornamento, i per la independència de l’Església respecte a l’Estat.