Del fons obscur, emergeixen amb força quatre taques lluminoses que presenten una gradació tonal que va del blanc pur a un gris que quasi es confon amb el negre: a la part superior, dos cercles que en contenen un altre amb un traç fi i horitzontal al bell mig; a la part inferior, dues figures diferents, una semblant a les anteriors, però amb una punta, com una mena de cua que es difumina, i una altra semi-el·líptica amb una forma a l’interior que recorda un espermatozou. A sota, la llegenda Halley’s Comet. 1836. Caroline Herschel va dur a terme aquest dibuix a l’edat de 86 anys, a Hannover, la seua ciutat natal a Alemanya, on havia retornat ja feia més d’una dècada, després d’haver passat pràcticament tota la vida a la Gran Bretanya dedicada l’astronomia. Sens dubte, quan es tractava de plasmar sobre el paper les observacions d’aquests cossos celestes amb la intenció de descriure’ls de la manera més exacta possible, Caroline havia assolit molt prompte un estil més avançat i acurat que el del seu germà William, gràcies a lús del grafit, amb què aconseguia la diafanitat de la cabellera i la cua, i de la ploma i la tinta, amb què en delineava el cap, expliquen Roberta Olson i Jay Pasachoff a Caroline Herschel, l’empremta del cel a Slough (2012).
Caroline Herschel, ‘Halley’s Comet’, 1836
Just mig segle abans, el 1786, durant les jornades que va romandre sola –el seu germà havia hagut de viatjar a la universitat de Göttingen, a la Baixa Saxònia, a portar un dels seus telescopis com a regal de Jordi III- Caroline descobria el seu primer cometa: “1 d’agost. Avui he calculat cent nebuloses i he vist un objecte que demà per la nit demostrarà, crec, ser un cometa… El cometa és a meitat camí entre 53 i 54 de
l’Ursa Major… 2 d’agost. Avui he calculat cent-cinquanta nebuloses. Tem que aquesta nit no siga clara, ha estat plovent tot el dia, però sembla que ha escampat un poc… La una en punt. L’objecte d’anit és un cometa… No me n’he anat a descansar fins que no he escrit al doctor Blagden i al senyor Aubert a fi d’anunciar-los el cometa… 4 d’agost. Aquesta nit el cel està núvol… 5 d’agost. La nit ha estat prou bona i he vist el cometa.” En la resposta, Alexander Aubert li diu: “Heu immortalitzat el vostre nom”.
Una vegada verificat que es tractava d’un cometa –un requisit que es va efectuar de manera molt més ràpida que el cas del planeta Urà-, el dia 6, Joseph Banks i Charles Blagden, president i secretari respectivament de la Royal Society, i el diputat lord Palmerston es van aplegar a Slough per tal de veure’l amb el telescopi de Caroline. Deu dies més tard, quan va regressar, William es va trobar que Caroline havia esdevingut famosa. Al setembre, el rei el va cridar a Windsor per tal que mostrara “a Sa Majestat i a la família real el nou cometa recentment descobert per la seua germana, la senyoreta Herschel”. Al novembre, Philosophical Transactions, la revista de la prestigiosa entitat, publicava Relat d’un nou cometa. En una carta de Caroline Herschel, un fet insòlit per a una dona. Nevil Maskelyne, matemàtic i astrònom reial, membre també de la Royal Society, va lloar la seua tasca i –apunta Richard Holmes- “la va reclutar patriòticament per a l’astronomia britànica”. El 1787, el rei li concedia una pensió vitalícia de cinquanta lliures anuals: el primer salari que rebia una científica a la Gran Bretanya.
Caroline Herschel i William Herschel polint la lent d’un telescopi, 1896. Litografia
El 21 de desembre de 1788, n’albirava un altre, de cometa desconegut, i, el 7 de gener de 1790, en una nit nuvolosa, el tercer. Al cap d’uns jorns sense poder detectar-lo, va escriure amb un cert grau de frustració: “He escombrat [el cel] tot el vespre en va”, tanmateix ho va aconseguir. El quart arribaria el 17 d’abril del mateix any, el cinquè, el 15 de desembre de 1791, i el sisè, l’octubre de 1793. Amb el vuitè, el 14 d’agost de 1797, va sentir tanta emoció que, després de dormir una hora, en va cavalcar sis, d’hores, per fer els més de trenta quilòmetres que hi havia de Slough a Londres –ella, que com a molt només havia anat a cavall tres quilòmetres-, va creuar el pont del Tàmesi i es va presentar a l’observatori de Maskelyne a Greenwich per tal d’informar-lo.
En aquest període de creixent interès per la ciència i de certa bogeria per aquests astres, l’art es va ocupar dels filòsofs (científics) i dels avanços que estaven atenyent per alabar-los en general, tot i que sovint també per ridiculitzar-los. Així, el fet que una dona assolira un nivell tan alt fou objecte d’una caricatura bastant grollera, La filòsofa olorant un cometa, en la qual un nen envoltat d’una aura lluminosa, que representa un d’aquests cossos celestes, amolla una enorme ventositat per impulsar-se i l’astrònoma -òbviament Caroline, tot i que no se l’anomene-, que l’observa a través del telescopi, s’adelita en “la forta aroma sulfúrica” que en desprèn.
R. Hawking (atribuït), ‘The Female Philosopher Smelling out the Comet’, 1790
Malgrat les dificultats, les incomprensions i els atacs, Caroline –assenyala Holmes- remembraria aquesta època com la més intensa i excitant de la seua vida i de la de William, el seu millor moment: “El 1786, ell era un home vigorós de quaranta-set anys i ella una dona animada i cada vegada amb més confiança de trenta-sis. El seu treball en equip mai no havia estat tan estret… El gran catàleg de nebuloses confeccionat per tots dos havia superat feia temps el de Flamsteed i ara hi comptava amb més de dues-mil; la seua reputació com a caçadora de cometes li havia assegurat una posició científica pròpia”. Una trajectòria plena d’èxits que cal recordar.
