La banda, la burla i el terror

La història universal del crim atresora una nombrosa col·lecció de delinqüents, cadascú amb la respectiva especialitat. En solitari o en companyia. Hi ha, per exemple, l’escocès Arthur Ferguson. Només sis setmanes li van fer falta per a vendre el palau de Buckingham, per 2.000 lliures esterlines; el Big Ben per un miler, i la columna Trafalgar, per 6.000. Els compradors eren turistes nord-americans. Ferguson va pensar, a la vista de l’èxit, que els Estats Units serien El dorado i cap allà que va marxar. Només arribar, hi va estar a punt de llogar-li la Casa Blanca a un ranxer texà per cent mil dòlars anuals. El van enxampar quan estava a punt de tancar la transacció de l’estàtua de la Llibertat amb un australià, a canvi d’una xifra milionària. Per desgràcia, la major part dels estafadors i de les bandes organitzades no posseeixen el carisma de Ferguson, ni acostumen a furtar la cartera als rics. Després de vint anys del PP ocupant el govern de la Generalitat, el Diccionari del Crim demana a crits posar-lo al dia. El Partit Popular, des de l’època de Fraga Iribarne, passant per la d’Aznar i sense oblidar la de Rajoy, ha actuat com una banda organitzada, a l’hora de la participació lucrativa en un extens catàleg de delictes relacionats amb l’extracció i repartiment dels recursos públics. Així ho reflecteixen els sumaris del cas Gürtel, els papers de Bárcenas, els testimonis dels tresorers imputats i, ai!, en el cas valencià, la desfilada patibulària d’una autèntica col·lecció de cromos, on no falten presidents de les Corts, vicepresidents del Consell, el mateix Camps –que potser demà no trobarà el mateix suport dels jutges amics per a lliurar-se de l’esquitxada pel finançament il·legal del PP valencià-, potser Fabra, si el cas Valmor arriba a rams de beneir, i una extensa llista d’exconsellers i càrrecs al llarg i ample de l’escalafó. Diputats engarjolats, altres esperant la vista oral per a fer-los companyia, presidents de diputació (Carlos Fabra), la banda d’Emarsa, Blasco… Vint anys de saqueig donen per a molt. Si més no, per a buidar la caixa i devastar els serveis públics. Tot un mostrari delictiu i de presumptes delictes a falta de juí i sentència, que hauran de posar al dia la història universal del crim.

En alguna ocasió he suggerit que el PP està fora de la llei i caldria aplicar-li la Llei de Partits que el règim va impulsar per a reprimir i condicionar la vida política a Euskadi, tot i estar vigent per a la resta del mapa. Els sumaris que il·lustren un PP que se’n beneficia a títol lucratiu del ‘modus operandi’ de la Gürtel, o el fet que pague la reforma de la seu amb diners negres, o el repartiment de sobresous procedents d’empresaris que confiaven a gaudir de la recompensa en forma d’adjudicacions d’obra pública, o alguna mena de concessions… Tot plegat situa el PP com una banda organitzada. Sense el PP, començant pels seus directius, i les naturals connexions amb els governs i nuclis de poder que ostenta, el robatori mai no hauria assolit tal dimensió. Per què cap fiscal, jutge, diputat o senador inicia la causa per a il·legalitzar, perseguir i empresonar la banda, és un misteri que se m ‘escapa. El mateix, probablement, que explicaria el fet que si no faltaren noranta dies mal comptats per a les eleccions autonòmiques i municipals, els partits de la lleial oposició potser encara tindrien valor per a acudir a les Corts, a fi d’observar de primera mà el degoteig d’imputacions que inhabilita una banda organitzada dedicada a l’assalt i el saqueig al llarg de vint anys.

Quan la consellera portaveu, María José Català, es treu setmana sí, setmana també, les puces del damunt en preguntar-li sobre el seguit d’imputacions i l’inacabable desfilada de casos (presumptament) delictius que relacionen el seu partit i les administracions que governa, acostuma a respondre que els presumptes ja no formen part del PP, o que no hi ha sentència que altere la presumpció d’innocència, o qualsevol altra de les excuses de mal pagador que fa servir per a eludir la responsabilitat política. Que no és la mateixa que la penal, per bé que s’hi neguen a assumir-la. Negar la evidència, eludir el nucli de la qüestió, evitar la resposta lògica i aplicar la doctrina Simpson: “Jo no he sigut, no estava allà i ha sigut aquell altre”. Una burla gairebé tan clamorosa i vergonyant a l’opinió pública i, per descomptat a la ciutadania, com la de l’encara president i presumpte candidat del PP, Alberto Fabra, que encara proclama que el PP “és el partit més honest i més honrat” dels que es fan i es desfan. Més enllà de la boutade, està clar que a Fabra, entre moltes altres coses, encara no li han explicat la diferència entre honestedat i honradesa.

El terror. Que a aquestes alçades encara hi haja un percentatge de votants que atorgue al PP un suport de les magnituds que revelen les enquestes, fa por. Molta por. Perquè aquesta gent no ignora què ha passat. Són coneixedors dels procediments emprats per la banda i quins han estat i són els efectes. Tot i això, vot ocult a banda, encara confessen que tornaran a triar la papereta del PP. No es tracta d’una patologia com la Síndrome d’Estocolm. Ací hi ha consciència plena del que faran. Probablement valoren que han actuat com a delinqüents, estiguen o no imputats com a presumptes. Però són els seus. I abans que fer neteja o intentar eixir del pou, prefereixen la foscor inquisitorial i la vida en el femer. I ja saben que el PP no té res a veure amb el Ferguson del segle XX. No revenen el palau de Buckinham, el Big Ben o la columna Trafalgar per quatre gallets. La banda hi juga en la categoria Champions. I aquesta gent que la votarà, ai, també són els nostres conciutadans. I fan molta por.