La banda dels sants innocents

Serà per absència d’altres necessitats més peremptòries o per una qüestió de prioritats, però no passa dia que la dreta, a l’Espanya de l’espoli o a les perifèries saquejades, deixe passar l’ocasió d’insultar la intel·ligència de la ciutadania. Les decisions del govern lluny de ser inescrutables, acaben resultant d’allò més previsibles. Per exemple, la modificació de l’anomenada Ley de Enjuiciamiento Criminal. Per què serà que el PP s’afanya a substituir “imputat” per “investigat”? Per què serà que pretén acurtar els terminis dels jutges perquè investiguen les causes, malgrat la recomanació en sentit contrari expressada pel Consejo de Estado? La resposta a la segona pregunta és fàcil. Es tracta que tots els sumaris haguts i per haver que afecten la supervivència del govern i del partit que no vol abandonar el govern –el PP-, acaben a la paperera i sense conseqüències indesitjades per als (presumptes) delinqüents. Per a la qual cosa cal fixar-hi una data de caducitat a la instrucció, a més de continuar limitant o reduint el suport i els mitjans susceptibles d’alleujar les condicions de precarietat en què treballa la judicatura. Sobretot ara, que hi ha més desafeccions al règim del que seria assumible i controlable.

El primer dels interrogants, la substitució de paraules en una norma legislativa que precisa de tota la concreció per tal de ser aplicada sense distorsió, retrata dues evidències: la mala intenció i l’inexistent sentit del ridícul per part dels promotors del nyap. En l’àmbit del dret, “imputat” és aquell subjecte –home o dona- a qui se li atribueix la responsabilitat d’un possible delicte. El PP i el seu entorn han contribuït enormement a la universalització del concepte “imputat”, de manera que pràcticament la totalitat de la ciutadania coneix el significat. En altre temps, quan els efectes de la corrupció no amenaçaven la parròquia amb tanta densitat i intensitat, el diccionari oferia alguns sinònims al verb imputar (que significa atribuir algú un delicte): acusar, inculpar, culpar, atribuir…

Investigar consisteix a fer allò que cal per a assabentar-se’n d’alguna cosa, aclarir un fet, etc. Investigar és buscar, explorar, esbrinar, indagar, examinar… Tot el món, amb l’excepció del PP i el seu entorn, té clar que “imputat” no és el mateix que “investigat”, però en lloc d’haver consultat algun dels nombrosos panteons acadèmics que hi ha arreu del vell imperi per a garantir el bon ús del castellà, la banda dels sants innocents ha tirat pel dret i ha fet un pa com unes hòsties. Al capdavall, més enllà d’assolir la impunitat en els tribunals de justícia, hi ha l’objectiu de difuminar l’impacte de les conductes socialment reprovables –i els seus costos electorals- mitjançant un procediment, pervers, de prostitució del llenguatge. Adaptació al medi, que dirien els ecòlegs.

Els eufemismes, pel que es veu, ja no serveixen. Abans els autòcrates intentaven amagar el significat de les accions amb paraules o construccions gramaticals concebudes per a ocultar o esmorteir la realitat (i els efectes) d’allò que proclamaven. Massa feina per a la gramàtica. Entre la col·lecció de despropòsits que han passat a la posteritat gloriosa, hi ha la “mobilitat exterior” (Fátima Báñez) per explicar l’exili forçós de milers de joves que busquen feina; la “indemnització en diferit” (María Dolores Cospedal) sobre el fals acomiadament del tresorer del PP Luis Bárcenas; el “cessament temporal de la convivència” (interpretació del divorci en la Casa Real); el “recàrrec temporal de solidaritat” (Sáenz de Santamaría) per a definir la pujada del IRPF; el “préstec en condicions molt favorables” (Luis de Guindos) per a amagar el rescat de la banca que, segons Rajoy, mai ha ocorregut; les “mesures excepcionals per a incentivar la tributació de rendes no declarades” (Montoro), per estalviar-se dos paraules: amnistia fiscal… i així successivament fins als límits del paper, que és molt sofert.

Imputat no significa el mateix que investigat. Per a assolir la primera condició, la fiscalia ha fet molta feina prèvia d’investigació. I la policia també. Els burros no volen, per molta fe que pose el PP. Allò que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. Que li ho expliquen a Jorge Bellver, l’encarregat de la gramàtica paranormal de la colla de Fabra, quan explica –en castellà, naturalment- que “es incompatible defender las señas de identidad valencianas y decir que la lengua que hablas es catalán”. El problema de Bellver és que a certes edats, n’hi ha afeccions que no tenen solució.