A l’estat espanyol, en canvi, hom té la sensació que això no passa. Junt al descrèdit de l’anomenada “classe política”, si és que això existeix, entre els ciutadans està covant-se temps ençà una desconfiança amb tot allò relacionat amb els jutjats. Hom veu coses que no comprén i, sense voler, pensa si realment la Justícia és cega o si, de tant en tant, s’alça la bena i mira a qui té assegut en la banqueta dels acusats.
El darrer exemple ha sigut l’acte de conciliació que el popular Esteban González Pons tenia amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de la demonitzada Ada Colau. El jutjat valencià encarregat del cas, diu, no ha pogut localitzar González Pons, tot i que se sap on viu i, fins i tot, qui li paga el lloguer. Que, dit siga de passada, sembla ser el seu partit mitjançant una empresa amb certs vincles amb la trama Gürtel.
No és la primera vegada que observem un cas semblant. Va ocòrrer durant el juí pel cas d’assetjament sexual a Canal 9, aquell on ens assabentàrem que un tal Sanz mostrava el penis erecte a determinades treballadores -l’”escopeta xorretosa”, en deia- i els hi demanava les calces, que guardava amb zel en un calaix. El jutge, en aquella ocasió, no va poder localitzar l’aleshores director de RTVV, com abans un altre jutjat fou incapaç de trobar, ni més ni menys, que a Julio Iglesias.
La Justícia, en aquest punt, més que cega, sembla miop. Veu a qui té a tir, al ciutadà d’a peu, a l’anònim, però li costa trobar quelcom més lluny, per les altures de la piràmide social. Si no fóra així, no s’entendria com és possible la desimputació gairebé immediata de la infanta Cristina pel cas Nóos, o que encara no hi haja cap condemnat de rellevància en les nombroses trames de corrupció que corquen el sistema polític.
Bé, val a dir que sí n’hi ha un, de condemnat, pel cas Gürtel. El jutge Garzón, iniciador del procés, es va veure enxampat de ple per un efecte boomerang pervers. Podríem dir que el superjutge va patir, sense dubte, els colps de les clavegueres del sistema que ell mateix emprava amb destresa quan es tractava d’atacar a l’entorn de l’independentisme basc o català.
El cas és que els ciutadans observen amb perplexitat els efectes de les diòptries de la Justícia, aquella que condemna sense pietat a una dona que va comprar bolquers i menjar per a les seus filles amb una targeta de crèdit que va trobar-se al carrer i, després, indulta els banquers negliglents i els polítics corruptes. La mateixa Justícia que repatria en un temps rècord al popular Carromero de Cuba, mentre centenars de persones amb la ciutadania espanyola romanen oblidats per les presons de mig planeta.
Una Justícia miop que, a més a més, es combina amb les trames corruptes que, a hores d’ara, qualsevol persona amb una mínima capacitat analítica ja veu que no són anormalitats del sistema sinó, ai las!, el sistema mateix. I els ciutadans, entre l’espasa de les retallades i la paret d’un panorama amb familiars del rei enfangats, futbolistes defraudadors, banquers lladres de guant blanc i polítics al servei de la seua cartera, resten bocabadats davant l’espectacle patètic.
Citant la primera obra de Fuster, podríem dir que vivim el descrèdit de la realitat. Ara, però, no parlem d’art sinó d’una societat que es descompon a tota pressa per damunt de les seues possibilitats.
