Iglesias havia exercit com a go-go al multitudinari míting que el 29 de febrer del 1996 José María Aznar havia oficiat a Mestalla, un camp de futbol gratuïtament reconvertit en vestíbul de la Moncloa, i calia pagar-li l’actuació. Zaplana ho va veure clar: li estalviaria un maldecap al nou president espanyol, ompliria les butxaques del seu cantant predilecte i tancaria un negoci redó amb forma de patrocini benefactor. Un cercle virtuós, ruïnós pels valencians.
La història, l’ha explicada amb mestratge al diari Levante el rei de la paràbola que és el periodista Francesc Arabí. Cap altra fotografia no li ha resultat tan cara a la Generalitat com aquella de l’Ivex: sis milions d’euros lliures d’impostos per Julio Iglesias, sense comptar-hi les comissions diverses que el jutge Luis Carlos Presencia no s’esforça a investigar, encara que el pas del temps amenace la prescripció dels possibles delictes.
Efectivament, la vespra del dia dels innocents del 1997 Julio Iglesias es va convertir en “ambaixador de la Comunitat Valenciana” a canvi de 375 milions de pessetes en A i 625 milions de pessetes en B, tal com especificaven els dos contractes que aquell matí va signar davant del notari. La part bruta, disfressada de despeses organitzatives dels sis concerts que va oferir en condició de diplomàtic valencià, va ingressar-la –mitjançant factures falses– a les illes Verges, les del Canal i les Bahames.
Avui ja no desenvolupa les funcions d’ambaixador, com tampoc qui va ser el seu successor, Jaume Matas, ex-president balear que pateix en carn pròpia la llengua viperina de l’antic soci d’Iñaki Urdangarin, la mateixa que també prova d’imputar Camps i Rita Barberà. Per contra, el cantant gallec gaudeix plàcidament del sol de Punta Cana, i abans del de Miami, confiat com està que el fugitiu ex-director de l’Ivex, José María Tabares, callarà per sempre més. Zaplana, de la seua banda, abona amb comoditat el crèdit del seu milionari pis de la Castellana i sempre que pot visita Benidorm, que fou l’origen de tot plegat.
Tabares no parla per interès propi, però només ell podria fer una voladura controlada d’aquella etapa en què els valencians lligàvem els gossos amb llonganisses. Aquella època de corrupció incipient, una corrupció gairebé pueril, que com Chabeli Iglesias a la cançó que li va dedicar son pare, va passar “De niña a mujer”.
