Perquè la humiliació no siga més gran encara, les últimes balances fiscals difoses des de Madrid només il·lustren una petita part del deute sagnant. És el resultat del càlcul obtingut amb les variables que més afavoreixen al govern central. Si les xifres foren el resultat del mètode conegut com el flux monetari, el deute de l’estat amb el País Valencià encara s’hi presenta més abismal. Aquest càlcul, en canvi, mai no el mostren: ni el govern central, per motius obvis, ni el govern autonòmic, cal suposar perquè… què hi fas? Així, les proclames sobre la impugnació dels pressupostos i les amenaces davant els tribunals, esdevenen una mena de dret al plor per part dels maltractats. I poca cosa més.
Els tribunals, tampoc cal oblidar-ho, són espanyols. I la justícia espanyola és molt conseqüent amb la defensa de l’interés de l’imperi. La Audiencia Nacional acaba d’establir en una sentència que l’estat no està obligat a abonar a la Generalitat (de Catalunya) 759 milions d’euros que reclamava en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Es tracta de fons corresponents a l’any 2008. El deute, segons la justícia espanyola, no existeix. La inacció del Ministerio de Economía y Hacienda en satisfer els compromisos bilaterals derivats d’un Estatut d’Autonomia vigent, no comporta càstig ni sanció. Anar als tribunals és jugar a perdre. Ara bé, els hi pot servir per tindre la parròquia continguda, tot i que tampoc és segur.
No serà durant el mes d’agost, però potser convinga que el setembre, o potser a l’octubre, quan s’acompleixin els cent dies de cortesia –qui inventaria aquesta parida per evitar o esmorteir les crítiques legítimes a qualsevol govern?-, els mandataris electes de la colònia tinguen a bé explicar el Pla B. Sobretot, quan haja quedat clarament demostrat, fins i tot per als federalistes més promiscus i altres innocents sense mala intenció, que no hi ha res a fer. Espanya no pagarà el deute històric, ni acabarà amb la discriminació financera. A tot estirar, habilitarà alguna almoina. Entre altres motius que uns i altres aniran descobrint, perquè de l’Espanya receptora ningú vol renunciar a res, molt menys rebaixar el nivell d’ingressos, encara que provinguen de l’espoli a tercers. I segona i més important, perquè algú ha de pagar la festa. Atès que Euskadi i Navarra tenen un sistema blindat i Catalunya està a punt de dir prou per sempre més, tots miren cap ací. Que la lletra de limno, ho hem pogut contemplar recentment, la canten fins i tot algunes autoritats amb el carisma sota sospita.
