El tràmit d’inici de l’apostasia, és a dir, l’acció perquè t’esborren d’un cens que no has triat i que representa una coartada teòrica per a sagnar els recursos públics, és molt senzill. Una ximple instància que es pot descarregar de la xarxa gràcies a la feina i els bons oficis de les organitzacions laiques. Juntament amb això, una fotocòpia del DNI i una partida de baptisme que cal recollir a la parròquia on et van batejar a traïció, per costum o perquè no hi havia més remei. El sacerdot del poble no sol posar massa problemes. Probablement s’ho imagina en mirar-te a la cara, però també et pots trobar amb algun rector encuriosit que pregunta i, abans que li respongues, et diu que estàs construint un arbre genealògic familiar. I, efectivament, li dones la raó. Com no havia pensat abans a fer l’arbre genealògic? En fi… Però si eixe dia t’has alçat una mica bord o estàs especialment irritat a causa de Rajoy, el PP o alguna de les clavades de pota del govern de la Generalitat, és millor no reprimir-te i respondre: No senyor, no és per a cap arbre genealògic. És per a apostatar. Sí, per a apostatar. Necessite aquest paper per a apostatar. Ho ha entès? S’ha de posar alguna pòlissa o el segell del Plan Sur? No? Aleshores m’ho fa i si cal pagar, es paga. Però és per a apostatar i alleugerir-li el registre parroquial. No sap la penyora que acaba de perdre l’esglèsia catòlica.
A l’Arquebisbat, la residència oficial d’Antonio Cañizares –no el vam veure, perquè li hauríem felicitat el Nadal-, ens van atendre correctament. I a l’eixida del pub, perdò, del palau arquebisbal, tampoc ens xiulaven les oïdes. Un detall em va deixar mosquejat. En algun lloc de l’imprès, la senyora del registre ens va fer anotar el telèfon. Per descomptat que no espere cap trucada, ni que em demane una cita. Però posats a pensar malament, ara sospite que en lloc d’enviar-me a casa l’ofici negant-me el dret a apostatar, probablement confien a que si m’ho comuniquen per telèfon no hi haurà rastre documental per a passar a la pantalla següent. O siga, per engegar la següent reclamació a l’Agència de Protecció de Dades. I posteriorment a la jurisdicció ordinària, i així successivament fins a arribar al Tribunal d’Estrasburg. Quin plaer, llegir-me d’ací uns anys la sentència que posarà fi a les males pràctiques associatives, no només a l’estat espanyol –si encara en formem part, que espero que no-, sinó a altres indrets com ara la beata Polònia i la catòlica Irlanda. Plaer? Més que plaer, una hemorràgia de satisfacció!
Vostès també poden apostatar i compartir, no sé si amb la mateixa intensitat, aquestes sensacions. Això no té res a veure amb les creences. Cadascú és ben lliure de triar les pròpies divinitats, tot i que ara mateix no en conec cap que garanteixi la resurrecció de la carn, ni que envie postals de la vida eterna. Ni per correu electrònic, ni per whatsapp. Continuarem esperant i considerant la varietat d’ofertes. De moment, però, podem evitar que ens instrumentalitzen per a finalitats ben mundanes, ideològicament deplorables i econòmicament devastadores per a la ciutadania. Del concordat i d’altres vestigis inquisitorials i coercitius que continuen ancorant-nos en l’Edat Mitjana en parlarem un altre dia. Que els déus els siguen propicis.
