Intentarem passar-lo, encara que siga de puntetes o amb embut, entre l’univers sonor que sembla ha de ser l’únic que hem de conrear i que existeix, com darrerament han apuntat alguns dels mandataris i responsables del nostre ben estimat món bandístic valencià. Sembla que la música simfònica orquestral (per favor, la de les clàssics trillats no), la música de cambra, el jazz, l’art sonor i fins i tot l’òpera al País Valencià ni existeix ni ens importa (per això apel·lava Kokopeli a veure si el déu de la música dels indis Hopi ens apadrina i ens ajuda a destriar l’herba i fer l’aigua clara)
Heus ací una música basada en els clàssics, els de la tradició centreeuropea, pel que fa a les formes (les estructures) i palesada en els noms: Toccata, Partita, Romanza, Simfonia, Nocturno, Fantasia… són alguns dels títols emprats per Fine, però també en la tècnica, harmonia acompanyada i melodia clarivident, recognoscible, (de la que es xiula).
Un dels peròs susdits és que el “neo” et (li) permet l’alliberament expressiu, hi ha llibertat per entrar i eixir de l’estil donada l’eclosió i diversitat d’estètiques, com una paleta de pintor, cadascú dels que en formen part del moviment ho embolcalla com vol, o com pot, i Irving Fine ho feia amb dissonàncies atractives i mamprenent de vegades unes línies melòdiques més a prop del romanticisme, obviant les estructures formals i quadrades a les quals obliga la simetria del classicisme, amb frases melòdiques arravatades i sense estructura matemàtica, amb el recurs strawinskià ben aprés pel que fa a un canvi de pulsació constant, encara que sota el meu parer, no és aquesta una o la millor qualitat en la seua música, sobretot la simfònica i les obres de música de cambra. On podríem dir que l’olor a naftalina, a vell, li constreny la creativitat. No ocorre el mateix en la seua música vocal.
En la seua estètica Fine està molt lluny del complex món bitonal i neoclàssic del danés Carl Nielsen o els centres tonals entre el contrapunt bachià i la tonalitat i estructura clàssica de l’alemany Paul Hindemith. Fine és un neoclàssic de bon escoltar, un Prokófiev davant les exigències leninistes de fer música accessible per el proletariat (absenta, conditio sine qua non d’avantguarda) o un Darius Milhaud a l’americana, però amb unes llicències exquisides, agradables, semblen resultar de poar també als estàndards melòdics d’aleshores. Dels vius i, si es vol referents, com Copland qui fou protector i primer valedor del de Bòston, de qui va aprendre a escoltar la música del barri, a prendre referents musicals americans com demostra a la seua música vocal, i reconéixer els sons profitosos del teatre: Broadway s’intueix, Nova York i les cançons i la seua poesia de ciutat suburbana; trets però que ben bé poden ser l’herència de tota la música clàssica americana fins els anys seixanta; i de Stravinsky a la seua etapa neoclàssica, aleshores el rus per terres americanes incorporava com no podia ser d’altra manera el joc de la pulsació, del ritme.
De tots dos (de Copland i Stravinsky) va aprendre més coses, la més important: la fugida de l’estètica sobrepassada. Reconéixer-se estèticament obsolet, mort, esgotat. La recerca de dir-ne més però sense trair la pròpia concepció, ja que els tres rebutjaren el dodecafonisme i tard o d’hora, amb diferents graus qualitatius i diferents acceptacions, el feren seu. Ací Fine de no ser pel destí, el qual apagà la creació, prometia bones músiques. La seua darrera: Symphony, ja és una bona obra, un bon exemple, amb una interessant barreja de sèries dodecafòniques amb un llenguatge que s’hi resisteix a trencar-se, ancorat al neoclassicisme pel que fa a la forma i els noms, però deliberadament dissonant, sense justificar, el cromatisme és tan melòdic com el diatonisme. La dissonància li guanya terreny. Dodecafònic i clàssic, una dualitat ben plantejada per Fine i si més no d’una qualitat que li atorga reconeixement i un lloc en la història de la música, que fins aleshores l’ha oblidat.
Per altra banda estan els revolucionaris de les noves estètiques, aleshores un Ives o un Cage, futuristes aleshores, ara algunes (de les propostes) ancorades, ben bé marginades també a les bogeries dels clubs, els àtics i els barris underground dels huitanta, aquests si fa no fa eren els ianquis que feien estètica made in EUA.
Els EUA d’entreguerres s’havien convertit en grups de compositors, els nouvinguts d’origen europeu (centreeuropeus o d’Europa de l’est), majoritàriament de religió jueva, practicants o no, units als nord-americans de segona generació també d’ascendència sionista, envers els nord-americans de pura sang. Això, a més a més de retrets ètnics i confessionals, comportà l’enfrontament estètic i els consegüents graus d’acusació entre treballadors de la cultura ianqui contra enaltidors de l’hegemonia cultural europea. Al final, tot és una lluita de bàndols on cal trobar un equilibri coherent i qualitatiu (com a casa nostra ens caldria).
Irving Fine nasqué el 3 de desembre de 1914, al si d’una família jueva procedent de Letònia. Amb un pare amb problemes amb l’alcohol, advocat de professió, es converteix en pianista i amb el temps professor de teoria de la música a la mateixa universitat on es gradua, la Universitat de Harvard. S’enamora primerament d’una xicota no jueva amb el resultat que ha de deixar córrer la relació per negació dels pares d’ella, i finalment, acaba casant-se amb Verna, ara sí, una xicota jueva.
Abans però, havia estudiat amb Walter Piston a Harvard i direcció amb Koussevitzky, tot seguit va ampliar els seus coneixements compositius, sobretot pel que feia a l’estètica neoclàssica i l’univers stravinskià amb la incombustible pedagoga francesa Nadia Boulanger, tant a la Universitat de Radcliffe (Massachusetts), com posteriorment seguint-la fins París al conservatori parisenc. La seua vida pianística i compositiva va estar lligada a Boston i la seua Symphony Orchestra.
No obstant Fine va començar a treballar com a professor a Harvard on entrava en continua controvèrsia amb la direcció universitària. Un dels seus estudiosos, el pianista Phillip Ramey, aportà l’any 2004 nombrosa correspondència entre Fine i Copland on aquest li conta la dolenta metodologia que empra el departament de música. Apunta Ramey que Verna, la muller de Fine, deia aleshores “Irving tenia molts problemes a Harvard, ja que està a càrrec (el departament de música) de musicòlegs els quals no estan interessats en la música en viu”. Fine, a més d’apostar per la pràctica instrumental de tots els estudiants (encara que foren estudiants de direcció, musicòlegs…), volgué introduir obligatòriament el piano per tots, afegia que “el piano havia de ser una eina bàsica en el treball i estudi dels músics professionals”. Fou l’anomenat curs de “Basic Piano” introduït cap als anys cinquanta amb moltes reticències. (Ací, una proposta semblant tardaria més de quaranta anys a aplicar-se).
A Harvard també esdevé director del Glee Club on comença una estreta col·laboració amb Copland, Stravinsky i Bernstein. Després de les polèmiques per la implantació de les metodologies que lluitaven contra la no pràctica instrumental i l’excés de teorització de la música, Irving Fine acabà abandonant Harvard el 1950. Abans de marxar aprofità per fer una crítica educativa i de la situació musical en què es trobava tant el campus universitari com la ciutat (i per extensió l’estat) al qual influïa musicalment. Recull Ramey la següent cita de Fine titllant la seua proposta metodològica entrebancada com “un fracàs”, no tant personal (que ho fou per les declaracions de la seua muller) sinó que sentia que la negació “empobria la vida musical de la comunitat universitària”. Fine recomanà “més instrucció de piano pels instruments de l’orquestra” i acabà la crítica (conservada en paper, a mode de carta de comiat) afirmant “és evident hui en dia que els avenços tecnològics estan restringint progressivament la demanda de professionals de la música. Existeix el perill creixent que els Estats Units acaben convertint-se en una nació d’espectadors musicals”. La cita demolidora i d’actualitat esfereïdora, malauradament esdevinguda a tot arreu, és de 1950 (i ja ha plogut des d’aleshores…).
El 1950 després d’abandonar Harvard recau a la Universitat de Brandeis, universitat liberal i privada sufragada per fons econòmics sionistes. A la universitat és professor de música i aprofita l’entesa amb la direcció per crear l’Escola d’Arts Creatives.
Afegeix Lewis, al respecte de les etapes compositives que aquestes, malgrat ser etèries o en certa mesura combinades, no definides amb precisió, es poden entendre en tres, “una etapa neoclàssica, altra neoromàntica amb un guany al lirisme” i la darrera l’ús de procediments amb sèries o “serie-influïts”, com ho qualifica Lewis.
Malgrat la curta vida, Fine havia deixat un bon catàleg de música simfònica de marcada estètica neoclàssica on destaca la Toccata concertant de 1947, de la qual declarà Fine que “sentia l’afinitat enèrgica dels concerts barrocs”. Altres obres simfòniques són Serious Song: a lament string (1955), Blue Towers (1959) amb unes sonoritats pròximes a Bernstein i Candide i Diversions (1959/1960). L’obra que tanca la seua producció simfònica és la ja comentada Symphony. Neil W. Lewin, altre estudiós de la vida del compositor de Boston, indica que “malgrat la curta vida de Fine, es poden observar tres etapes de desenvolupament pel que fa a l’assimilació i la idea de relacionar estètiques”. Lewis empra els següents termes, “en l’art de Fine hi ha una lluita per reconciliar les tècniques contemporànies i la finalitat de la música que no és altra que comunicar”; i amb Symphony amplament ho aconsegueix. Copland a un assaig explicava a propòsit de la música neoclàssica de Fine “és una satisfacció per Fine donada la seua necessitat profunda a la seua psique creativa”, després afegia una justificació sobre l’ús del neoclassicisme per la “necessitat d’un món emotiu que incloga la llibertat imaginativa, juntament amb un sentit de l’orde i el control”.
Destaca Mutability (1952), un cicle de cançons amb un eclecticisme harmònic sensual. També els Tres cors per Alícia al país de les meravelles (1942) i una segona versió per cor i piano de 1953. Una de les millors obres vocals The coral New Yorker (1944) i el cicle de cançons Mc Cord’s Manegerie (1957).
En els anys pròxims a la seua mort treballava en una òpera amb el seu antic alumne Richard Wernick basada en la novel·la de Stephen Crane Maggie: una xica del carrer, però no pogué acabar-se per la mort prematura de Fine.
Copland a un homenatge pòstum declarà del membre dels Boston six: “Ell era el més gran de tots nosaltres”. En qualsevol cas, ens agrade el neoclassicisme o no, siga Fine el millor exponent de l’estètica o no, compta amb la Irving Fine Society, que s’encarrega de conservar i divulgar el seu llegat, i la Biblioteca del Congrés sufraga estudis biogràfics sobre els aspectes metodològics impulsats per Fine a Hardvard i a Brandeis, a més de recuperar la seua música de l’oblit.
Una de les reclamacions que fa Mr. Brown, creador i fundador de la Irving Fine Society i treballador de la Biblioteca del Congrés arran dels diferents actes que s’han organitzat als EUA per commemorar el centenari del naixement del compositor és que “la seua música és un repertori estàndard per aquest gènere de l’escola neoclàssica d’Amèrica, però no hi ha molts llocs que s’encarreguen d’aquest repertori malauradament”. Compte, poc més o menys com succeeix al País Valencià, amb la diferència que ací sota propostes suposadament honestes, volem deslliurar-nos d’un bon grapat de segles d’història de la música i, conjunturalment, de les obres que representen els diferents períodes.
Deixen d’aplicar un reduccionisme provincià a la música, on estan incloent les bandes. Donat que tota música forma part de les sinèrgies de l’art, disminuir el panorama musical als sons connexos de les fustes i els metalls, oblidant-nos de la resta, hegemonitzant una vessant, és empobrir la nostra riquesa interpretativa. I el pitjor de tot és voler que internacionalment ho reconeguen; reconéixer que un fet similar al valencià i bandístic, com el veneçolà amb les orquestres (el Sistema), l’alemany, l’austríac o el suís (on la música està protegida per la constitució), on es treballa per equalitzar i mantenir un equilibri entre totes les propostes i estètiques musicals? no sense dificultats i errades. Nosaltres treballem cap això? “Tots els músics han de tocar el piano i emprar-lo com a eina a la seua feina instrumental o teòrica”, deia Fine als directors de Harvard, per daltabaix, un músic molt més complet. Treballem per ací aprofitant el que tenim i deixem-nos de fer el ridícul, si es percep i es vol, també potser no és l’interès (d’alguns).
