No obstant, a banda de l’endarrerida estrena, per motius de política lingüística del règim autoritari anterior, pel canvi de criteri lingüístic del llibretista carletí i perquè fins ara encara no tocava «defendre lo nostre», que s’haja programat com a últim esdeveniment de la temporada operística del Palau de les arts l’estrena absoluta, amb escenificació, de l’òpera Maror és, o hauria de ser, un motiu de joia, tant, com si tornés la senyora de les ensaïmades de pedra a sa casa, allà per on diuen hi ha més de 73000 palmeres. Perquè una de les primeres òperes escrites en valencià, ens agrade l’òpera o no, és una peça quasi museística, que amb els anys d’oblit, censura i renuncia ha fet créixer el seu motiu de ser i la seua àuria de música proscrita per les circumstàncies, externes i del criteri políticosocial.
I d’això la consellera Català n’és conscient. I com a responsable de que tots els valencians se senten involucrats, orgullós i representants —mai millor dit—, només començar exhortà que «ha arribat l’hora de defendre lo nostre» (sic), ara tampoc deixà de banda, com a responsable també d’educació, de fer l’observació pertinent i correctora, «de vegades, no sabem defendre lo nostre». Vet ací la vessant didàctica, i per altra part, anuncià la moralitat que hem d’extraure i aprendre de tot aquest acte de dignificació, perquè «ja va sent hora que ens sentim orgullosos dels nostres artistes i de que fem de les estructures culturals més importants i sòlides una plataforma» digué al públic la consellera. Però de tot allò que s’ha anunciat, del que més ens hem de sentir orgullosos és de que a partir d’ara, cada any es representarà una «òpera valenciana». Ací tenim el paradigma: què és una òpera valenciana, o existeix aquest concepte estètic, musical o creatiu?, en cas que sí existisca, què ha de tindre una òpera per a ser valenciana i de les quals tothom, a partir d’ara, per consell de la consellera —em permetran la redundància—, ens hem d’enorgullir?
Existeix aquest concepte d’«òpera valenciana», igual com és donà el singspiel alemany? Tenen els mateixos aspectes estilístics les «òperes valencianes», com Maror, en els aspectes del tractament del text i música, així com l’estructura dels actes com Die Entführung aus dem Serail (Rapte en el Serral) de Mozart? No, òbviament el singspiel alemany (òpera alemanya) és una forma o estructura operística constituïda, estesa i amb una producció compartida per diferents compositors, de manera plurinacional. L’única complicitat és que s’empra la llengua dels seus respectius països de composició. I amb la tragédie en musique (òpera francesa), que representava pels francesos del segle XVII i XVIII, bàsicament l’exaltació del rei Lluís XIV i la bona i necessària governació absolutista, amb música sòbria i seriosa, podem trobar paral·lelismes estètics amb Cadmus et Hermione (Cadmus i e drac) de Jean B. Llully amb qualsevol «òpera valenciana»? No, ja que ocorre el mateix que amb els singspiel, només trobem que fan servir les llengües del països respectius.
Avancem cap al segle XIX, i trobem el verisme, que no és altra cosa que plasmar la realitat; i quina realitat, doncs la realitat de les classes populars de la Itàlia unificada, pobresa, marginació, els problemes de l’amor resolts malament per culpa de la poca educació humana i intel·lectual…, podem trobar aquest paral·lelisme ací, amb el verisme escenificat en La Bohème, o Madamma Butterfly per exemple? Ací comencem a trobar versemblances, sobretot en els tipus de textos, per exemple en Maror (l’amor i la mort), però no en altres òperes com per exemple La filla del rei Barbut de Matilde Salvador, i la música no té res a veure ni melòdicament, ni pel que fa a l’estructuració de les àries,…, però tampoc podem afirmar que les «òperes valencianes», totes elles, siguen veristes, almenys al cent per cent.
Per tant, si el concepte «òpera valenciana» existeix segons l’anunci de conselleria, però no té l’entitat dels singspiels alemanys, ni de les tragédies en musique franceses, ni de les òperes veristes italianes, on s’enquadren, amb quina corrent estètica les podem aglutinar? Doncs, sí que existeix una òpera castellana, només que li diuen sarsuela, i és amb aquestes amb qui comparteix estètica, només que empren el valencià en comptes del castellà i que en comptes de recórrer als modismes andalusos pel que fa a les melodies i a ritmes castissos com el xotis i altres pals flamencs, és basen en melodies de la música tradicional valenciana, de la mateixa manera que fan moltes sarsueles de Serrano, Chapí,…, petits detalls varien com el recurs del diàleg sense música i amb una escenografia a mode de teatre de la sarsuela, evitat en l’òpera. Tanmateix, mentre que els gèneres operístics d’altres països han dominat els seus periòdics històrics, per què la sarsuela no va eixir dels paràmetres geogràfics de la pell de brau? La primera i principal és perquè les òperes d’altres compositors, països i estètiques operístiques estan basades en un llenguatge musical cosmopolita, centreeuropeu, i no recorren a l’exotisme del folklore, fins i tot algunes òperes que ho fan, juguen amb l’experimentació de recórrer al folklore d’altre país diferent al de la nacionalitat del compositor com per exemple Carmen de Bizet. I en segon lloc perquè la sarsuela, compartí cimera de producció amb grans produccions operístiques de gran opera francesa amb Verdi, el Gesamtkunstwerk Wagnerià i amb les òperes veristes de Puccini, i en la comparança sempre han eixit perdent. Clamorosament inevitable.
Per això, em pregunte si la proposta de la consellera serà fructuosa, això de representar una «òpera valenciana» per any, enguany Maror, l’any vinent l’opereta valenciana Beniflors, potser després començaran amb La filla del rei Barbut, l’altre Vinatea i l’últim A vora mar de Matilde Salvador, i després què? començaran amb la sarsuela en castellà, o serna més atrevits amb poemes simfònics i ens diran que també és «òpera valenciana», clar totes aquestes comparteixen un principi, són d’autors valencians, aleshores, és aquest el criteri estètic per denominar que hi ha una corrent d’òpera genuïnament valenciana? Però, per exemple Verdi és italià i és el dominador de la grand opéra français, només pense ara amb Aida.
Altra cosa que tampoc s’està tenint en compte és si hi haurà demanda, vull dir, si s’ofereixen òperes amb una estètica arcaica (postromanticisme o impressionisme) hi haurà públic que ho consumisca, o la mesura de la conselleria implica alguna mena d’incentiu, de premis, concursos o subvencions per tal que els compositors es llancen amb llibrets en valencià amb estètiques contemporànies? El públic no s’estarà per comparar aquestes òperes amb La traviata o El barbero de Sevilla? I aquesta «òpera valenciana», ha de recolzar-se una i altra vegada en melodies populars, per tal que el públic ho reconega com a propi, o poden sonar cosmopolites, centreeuropees de qualsevol avantguarda o experimentació, com altres estils d’òpera han fet al llarg de la història? Einstein on the beach, per exemple, és una «òpera nord-americana», o és un concepte minimal que glosa una percepció de Glass sobre la vida del científic alemany?
Si no existeix aquesta estètica, i només pel fet d’esser composada per valencians ja ho és, així tindríem un munt d’òperes, com per exemple les que recull el canonge prefecte de música sacra de la Catedral de València, i gens sospitós, José Climent (Historia de la música contemporánea valenciana, del Cenia al Segura, 1978), i que les qualifica d’aconseguir un cert èxit, poc, entre els valencians a les mitjanies del XX: «Margarita la tornera (Chapí), La venta de los gatos (Serrano), El Recluta i La Aurora (Espí Ulrich), El gato montés (Penella) i El pirata cautivo (Esplà)» i remata el llistant afirmant que hi ha més, però han quedat «totalmente ignoradas por el gran público». Però estan escrites en castellà, aleshores són valencianes, defendran «lo nostre»?
Tot em fa pensar que es vol començar a fer la casa per la teulada i ja veurem si no ens voldran donar garsa per perdiu. No obstant, l’estrena de Maror és de justícia i me n’alegre, i molt més que s’estiga venent des dels mitjans com un orgull de dignitat nacional, però estem preparats per començar aquesta encomanda de la consellera, els valencians demandem òpera i a més a més valenciana, és a dir amb un llenguatge contemporani però amb text cantat en valencià, i normatiu, o passarà com amb altres manifestacions que quan s’ensumen que no els regalen les orelles, als polítics, els tanquen les portes? I qui ha de tindre el compromís per «lo nostre», l’obra, l’estètica o el compositor? Qui defuig d’emprar el valencià en l’òpera és el compositor, es tem que no l’accepten a Madrid, quan les òperes de Mozart es canten ací en alemany, italià. I si es fan òperes amb qualitat tant fa la llengua, no hauria de ser un handicap, almenys la història així ho ha avalat, i se segueixen consumint.
L’anàlisi del prefecte allà pel 1978 és encara, i malgrat tot, massa actual, «no ha ocasionado trauma alguno», diu, en fer la seua anàlisi sobre la davallada en la creació de sarsueles, revistes i òperes a partir de la segona meitat del XX (al País Valencià), i fins i tot reincident, quan diu que «teniendo en cuenta los resultados», parlant de les òperes que a dalt els hem enumerat i que recull l’autor, «continuo pensando, i no creo descabellado proponerlo así, que los músicos valencianos de la segunda mitad del siglo XX participen, en sus gustos, de la decadencia del teatro lírico» Si més no, la cosa és preocupant des d’aleshores, i més venint d’una veu gens sospitosa, ni amb el gènere i la seua profanitat, ni amb la ideologia imperant. Ara bé, la sentència és d’una contundència i actualitat irrenunciable, quan diu que, «continuemos viviendo de recuerdos i de intérpretes, que los compositores han tomado otros derroteros»
I la resposta de la majoria d’ells, dels compositors, avui serà, que fan música i no política. Doncs així ens va, altres ens faran la política cultural que nosaltres patirem, tard o d’hora, ara després no valdrà queixar-se si no hi ha unió gremial i clamar quan s’estigmatitzen les escoles de música o quan la música no la vol cap universitat o ens trauen un bon pessic dels pressupostos. Aleshores ens diran: con la música a otra parte, que és bon castellà, d’allà on es vol triomfar, i que ens facen repetir vint bisos, a més és el tomb, que deia el canonge, que des de dècades hem pres els músics valencians.
Lamente que no hi haja, i no sé si ha hagut mai, un nucli de músics compromesos amb un paí segrestat, també pel que fa, a les notes musicals.
