Açò era i no era, una època on no teníem telèfons mòbils ni accés a una tarifa de dades en qualsevol lloc i en qualsevol moment. De fet, no ha passat massa temps des d’aquelles primeres piulades a Twttr (nom inicial) enviades a través d’SMS, encara que, de tot allò, només ens quede la seua extensió de 140 caràcters.
L’internet mòbil i les tarifes de dades han evolucionat molt en els darrers anys. Dels mòdems de 56 kb (amb eixe sorollet tan característic que ha quedat com a icona retro) a la fibra simètrica d’alta velocitat; de connexions mòbils lentes i saturades a les connexions 4G, mentre es preveu el segon dividend digital per a fer lloc a la tecnologia 5G per a 2020. Amb tot, hi ha una cosa que històricament no ha canviat: segons dades de la Comissió Europea, d’aquest 2017, Espanya és el segon país europeu (per darrere de Croàcia) amb un accés més car a la xarxa. L’accés a internet, que alguns països com Canadà ja consideren un servei bàsic, suposa, de mitjana, un 2,7% dels ingressos d’una persona a l’estat espanyol, el doble que a la resta d’Europa.
A més del desequilibri econòmic en el cost de l’accés, també hem de tenir en compte totes les dificultats d’accés a les connexions d’alta velocitat fora de les grans ciutats (també a l’àmbit valencià). Es parla molt de l’escletxa digital però, en el fons, són moltes aquestes escletxes: l’econòmica, la generacional, la de la cohesió territorial, la de génere. I totes han de requerir la nostra atenció des del combat contra la desigualtat.
La fractura entre “connectats” i “no connectats” s’ha d’enfocar des de tres vessants diferents: l’accés a la infraestructura i a dispositius connectats a la xarxa, la capacitat d’utilitzar aquestes tecnologies i, finalment, l’habilitat (o la limitació) en l’ús dels recursos per tal de poder aprofitar les possibilitats de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).
Centrant-nos en la infraestructura, segons dades del projecte Loon de Google, gairebé la meitat de la població mundial no té accés a internet, cosa que agreuja tant l’escletxa actual com la capacitat de reduir-la en el temps. Davant aquestes xifres, són moltes les iniciatives dedicades a buscar la garantia de l’accés de tota la població mundial a la xarxa. Les dues més importants són l’esmentada Loon de Google i el projecte Internet.org encapçalat per Facebook.
Loon és un conjunt de globus que circulen al límit amb l’espai exterior. Aquests globus reboten el senyal emès des de terra i permeten una connectivitat de 10mb amb tecnologia LTE. Des de l’inici del projecte emmarcat en el programa semisecret d’innovació X d’Alphabet (Google), els globus de la companyia han recorregut 19 milions de quilòmetres en proves i mantenen el rècord de permanència d’un globus a l’estratosfera amb 190 dies. La garantia del servei està en el llançament automatitzat de nous globus en funció de la durabilitat i la demanda.
L’altre gran projecte, Internet.org, està liderat pel gegant Facebook. L’objectiu és similar a Loon, connectar el món, però ho vol fer tant des de la connexió (i per tant la infraestructura) com amb els usos. En base al fet que el 85% de la població mundial té accés a cobertura de telefonia cel·lular, l’accés es fa a través de “Free Basics by Facebook”, un seguit d’aplicacions i serveis consorciats amb les operadores mòbils, ONGs i governs que no tenen despesa en l’ús de dades i que, per tant, evita costos econòmics inassumibles en molts indrets del món. A Free Basics by Facebook podem trobar noticies, ofertes de feina, salut, formació acadèmica o informació local.
A la mateixa web d’Internet.org s’anima empreses i organismes a incloure les seues apps i serveis a Free Basics amb l’objectiu d’influir positivament a la societat. Però, també fa esment a dues coses més: la capacitat d’ampliar el seu públic i la millora del posicionament de marca en mercats emergents. I ací està el fonament de tot. Google i Facebook guanyen milers de milions de dòlars a partir de les nostres dades i del mercat publicitari. Amb creixements sostinguts en el temps (Facebook amb 1800 milions d’usuaris, Google amb 2000 milions d’usuaris d’Android), aquests gegants necessiten sumar usuaris constantment per mantenir el seu model de negoci. Per tant, fan de la necessitat virtut i, sota el paraigües de la noble causa de garantir l’accés a serveis bàsics, segueixen ampliant la seua nòmina d’usuaris mentre es posicionen preferencialment als mercats emergents (i, per tant, als qui tenen major marge de creixement).
Açò ens posa davant d’un debat recorrent en l’àmbit de les telecomunicacions i en la resta de serveis bàsics. Si el principi ha de ser garantir l’accés i la cohesió social, per què deixem l’expansió de les infraestructures en mans de les grans corporacions? Si el posicionament en l’economia del coneixement requereix precisament d’aquesta infraestructura, per què no s’està prioritzant en la despesa pública (bé siga completament pública, bé siga mixta, atenent el context econòmic)?
Tornant a l’àmbit domèstic, corren rius de tinta al voltant del Corredor Mediterrani i les seues (indubtables) virtuts per al desenvolupament econòmic del País Valencià. Res, però, sobre un “corredor de fibra” igualment cohesionador a nivell social, territorial… abans no se’ns òbriguen més escletxes.
