Amb la mà que sosté el fuet ben alçada, preparada per donar un assot a l’aire, el nen ens mira fixament, tot mantenint una actitud ingènua i amenaçadora alhora, mentre arrossega junt amb la seua germana un carret en què han acomodat el petit de la casa, que també ens fita, com si ens haguera trobat de sobte i la nostra presència li cridara l’atenció. Només la xiqueta, una mica més gran, ja més responsable, observa aquest últim sense distraure’s en cap altra cosa. Juguen en un jardí –pertanyent a la propietat de la família als afores d’Hamburg- del qual sembla que en formen part; potser, igual que ocorre amb la natura domesticada –el gira-sol de l’esquerra té un tractament idèntic-, també necessiten que se’ls pose límits, que se’ls controle, a fi que no es desboquen. Transiten un caminoi clarament delimitat per una tanca de fusta que els aïlla de l’espai obert que s’obri al fons i que els mena envers la casa, una via marcada que, tot i l’espontaneïtat i el vigor que mostren, provarà de conduir-los cap al futur dins d’uns marges, de manera adequada, correcta.
Philipp Otto Runge, “Els nens de Hülsenbeck”, 1805, oli sobre llenç
Philipp Otto Runge pinta Els nens de Hülsenbeck (1805) adoptant un punt de vista baix que situa les figures infantils a la nostra altura i fa que no les vegem a la manera habitual, més elevada, dels adults. Adquireixen d’aquesta forma una altra dimensió, els seus moviments esdevenen més expressius, les seues poses més contundents, i, en aquest cas, a més, s’integren en l’entorn, com un altre component. Aconsegueix així que ens interpel·len directament, que ens llancen les preguntes a les quals sovint renunciem a contestar, fins i tot a plantejar-nos, a partir d’una edat: són massa incòmodes o no en tenim la resposta. Runge plasma en aquest llenç les idees sobre la infantesa i l’educació que van començar a circular a finals del segle XVIII, a partir de Rousseau, segons les quals calia fomentar i desenvolupar els instints naturals dels infants en lloc de reprimir-los. Apunta Friedrich Schiller que fórem en aquest estadi naturalesa i que a aquest estat hauria de portar-nos la cultura mitjançant la raó i la llibertat, doncs representa el major grau de perfecció de l’ideal a què podem aspirar, motiu pel qual ens produeix una suprema commoció. Amb tot, diu l’autor en Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795): “¿Què és l’home abans que la bellesa no el desvetlli a la joia i les formes calmes no li apaivaguin el salvatge cor? Un ésser del tot uniforme en els seus fins i del tot variable en els judicis; egoista sense ésser ell mateix; desfermat sense ésser lliure; esclau sense servir cap regla. En aquest període el món li és pur destí i encara no objecte; les coses tenen existència per a ell només en la mesura que ell els la procuri; allò que no li dóna ni pren res, és per a ell com si no existís”.
Philipp Otto Runge, “Luise Perthes”, 1805, oli sobre llenç
Runge, seguint aquestes concepcions, pensava que havíem de tornar a ser infants una altra vegada per tal d’assolir la perfecció i que la gent no comprenia les seues obres perquè es negaven a contemplar-les com ells ho farien. L’any en què duu a terme la pintura anterior, també realitza Luise Perthes, un altre retrat inoblidable en què la menuda, amb l’excusa d’aguaitar a través de la finestra per veure el paisatge –de nou una connexió amb el món natural, tot i que més secundària que abans-, apareix dreta sobre una cadira a fi que, en girar-se, ens mire directament als ulls “quasi amb condescendència, amb un esguard innocent de mútua comprensió i perdó”, indica l’historiador Hugh Honour.
I segurament en la dicotomia que, en termes generals, la problemàtica de la infantesa planteja des de llavors, en la qual trobem d’una banda l’intent de preservar l’esperit lliure i indomable de l’ésser humà, i d’altra banda, el necessari allunyament de l’estat de rudesa a través de l’educació i la cultura, rau el difícil equilibri que encara avui, malgrat la distància i els avenços, existeix a l’hora d’abordar aquesta etapa de la vida. Una època decisiva per formar ciutadans capaços de pensar i lluitar –com volia Schiller- contra l’error, i que no se sotmeten al jou de les fórmules que els poders establerts tracten d’imposar.
