Això ocorria, precisament, mentre jo consultava a la xarxa el mapa resultant de les eleccions generals i intentava entendre els discursos que se’n desprenen. Una conclusió òbvia és que els resultats electorals i els relats corresponents no responen a lògiques ideològiques sinó territorials. O dit d’una altra manera: els discursos –i tant fa la bandera de conveniència dels líders corresponents– estan més condicionats per la comunitat on resideixen que per la hipotètica doctrina dels partits de militancia política. La postura d’alguns líders respecte al futur govern d’Espanya, la condiciona, en bona part, el prejudici respecte al procés d’autodeterminació de Catalunya –que és el mateix, per contrast, respecte de la unitat d’Espanya. Però, com sabem per experiencia biográfica, darrere dels discursos patriòtics –de la pàtria que siga– solen haver-hi interessos encoberts i interessats.
Comprove per exemple que –deixant de costat Ceuta, Melilla i les Illes Canàries per la seua especifitat–, Extremadura, Andalusia, Castella-La Manxa, Galícia i Astúries –territoris amb líders queixosos amb l’atreviment català– són comunitats privilegiades quant a la distribució de recursos econòmics espanyols, tant si comptem la fiscalitat particular que suporten en cada cas com els serveis de què disposen els seus ciutadans. Per si era poc, els residents en aquestes autonomies són també els espanyols –així també ho seria jo!– que més diners reben per càpita. Si consultem, d’altra banda, les dades d’ocupació, trobarem que Extremadura és la comunitat amb més treballadors públics, seguida d’Andalusia i les Castelles; i que Catalunya, les Balears i el País Valencià, ocupen els tres llocs cuers. Xifres a la mà –deixant de banda Madrid per l’efecte de capitalitat, i els bascos, que ni estan ni se’ls espera a l’Espanya econòmica – catalans, illencs i valencians som els millors pagadors de l’Espanya realment existent.
No és debades, per tant, que els líders dels territoris privilegiats en el repartiment s’hagen convertit en els ariets contra el drets de Catalunya a decidir el propi camí. L’arma llancívola de la insolidaritat territorial defensa, en realitat, els privilegis que comporta l’estatus quo econòmic firmat a foc per les elits de l’Espanya eterna. El seu anticatalanisme –que demà serà antivalencianisme si triomfa el relat del tàndem Vicent Soler-Clara Ferrando– és, al capdavall, el discurs que legitima i perpetua la nostra obligació històrica de pagar delmes. El súmmum de les butxaques foradades som precisament els valencians ja que, com ha demostrat Vicent Cucarella en El finançament valencià (Bromera, 2014) som “una comunitat pobra que paga com a rica”. Serà per diners?
Jo no sé ben bé què significa independència en plena globalització de fluxos i de mercats. Però entenc que l’Extremadura de Rafael Castelló és, en primer lloc, una constel·lació d’actituds i de valors que, en nom de la solidaritat, ha generat entre nosaltres un pensament captiu i acomplexat quan es tracta de defensar el nostre dret al pa de cada dia. Convendria, si més no, que ens independitzerem d’aquesta Extremadura i que assumírem sense culpes ni complexos que ja n’hi ha prou de callar i pagar el beure!
