Imbecil·litats

“No entre a dir si procedia posar regne, país o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana, que me la vaig inventar jo”, va confessar-li Emilio Attard a Miquel Alberola en una deliciosa entrevista publicada a El Temps l’octubre del 1991. Diputat de la UCD al Congrés, on va presidir la comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats, Attard fou sobretot un dels grans atiadors de l’anticatalanisme al País Valencià durant la convulsa transició a la democràcia. En aquella entrevista també va afirmar que l’Estatut “el van fer quatre ignorants a Benicàssim, dels meus i dels altres”, i que Joan Fuster li resultava “suggestiu”. Tant, que es formulava en veu alta la següent pregunta: “Hi ha algun altre gran intel·lectual a València?”

En efecte, Serafín Castellano, Rafael Maluenda i Jorge Bellver ja havien nascut, però no havien assolit la talla intel·lectual amb què avui demanen la retirada d’una exposició retrospectiva a les Corts, es prenen una pastilla perquè aquesta no els provoque un infart o parlen del País de Nunca Jamás per referir-se al País Valencià, expressió que apareix al preàmbul del mateix Estatut que branden amb orgull.

L’actual PP és hereu indiscutible de la vella UCD: sense Manuel Broseta no hi hauria hagut Eduardo Zaplana, i sense el blaverisme volgudament ignorant dels anys 70 i 80, tampoc no hauria existit la furibunda Unió Valenciana de Vicente González Lizondo o el blaverisme estratègic present. Aquella UCD va promocionar Attard, Broseta i Fernando Abril Martorell mentre relegava Joaquín Muñoz Peirats, Vicent Ruiz Monrabal o Francesc de Paula Burguera, exponents d’una dreta culta i assenyada que el discurs oficial –i la benedicció de les urnes– va sepultar, fins al punt que cap dels 55 diputats del PP no pot –ni vol– sentir-se’n hereu.

Neguen el dret a dir-nos país així com abans negaven el dret de manifestació. Ridiculitzen la denominació País Valencià tot i ser més antiga –i ambiciosa– que la fórmula oficial. Els escandalitza que ens anomenem d’aquesta manera però no els va molestar que hom volguera crear la Comunidad del Sureste –Alacant, Múrcia i Albacete– o que la televisió insistesca a dir-nos Levante.

Si Attard visquera, ja no sols admetria que Comunitat Valenciana va ser una imbecil·litat seua, sinó que proposaria un nom més imbècil encara: la Comunitat Imputada. O potser en trobaria un de més ajustat a la nostra realitat com a poble i en diria la Comunitat de Propietaris, tot proclamant un fundador per cada província: Enrique Ortiz, Vicente Cotino i Luis Batalla. Qualsevol cosa tret d’un país.