M’ha sobtat especialment una enquesta sobre València, segurament una de les més fiables. Assenyala que el PP s’estimba espectacularment a la ciutat, quasi en la mateixa proporció en què Ciutadans triomfa. Així les coses, l’esquerra es reparteix entre quatre formacions, de manera més o menys equitativa, tot el que li sobra a la dreta. Personalment no ho acabe de veure clar. Bàsicament pense que la caiguda del PP al Cap i Casal no serà de proporcions bíbliques. Ben mirat, per què ho hauria de ser? Tant han canviat els mateixos valencians que fins despús-ahir votaven massivament els responsables polítics de la crisi que els estava ofegant? Són més llegits els valencians d’avui que els de l’any passat, menys indefensos a la burrera del populisme conservador valencianero? Compten de cas amb més instruments i voluntat d’intervenció pública que no comptaven l’any passat? Sospite que durant els darrers anys una enganyosa confiança en el futur ha bandejat la crítica tan necessària per a establir una diagnosi correcta de la situació capaç d’orientar les estratègies que han de provocar un canvi.
Crec que el que passarà en realitat és que la dreta, socialment hegemònica a la ciutat, repartirà el seu vot entre l’opció de la clàssica Rita Barberà o la més moderna representada per un neoliberal agradós com Fernando Giner. I si de cas els vots converteixen l’empresari Giner en la clau de volta, no tinc massa dubtes que aquest tornarà a fer alcaldessa Barberà. És el que pensen en la intimitat tots els alcaldables de l’esquerra i el PP mateix. Al capdavall, els populars perceben Giner com un xicot dels seus i, de fet, ho és encara que s’enteste en negar-ho. Fins i tot, i això tret d’algun retoc estètic i d’alguna renúncia –com ara la de continuar deixant morir el Cabanyal per causa únicament de la ira barberiana– el programa de Giner és, també, el mateix programa de Barberà.
Si Barberà mana quatre anys més o el poc temps que li dure la paciència d’haver de compartir el poder, es confirmarà la sospita que l’oposició política encara no ha sabut –o no ha volgut- articular un bloc social alternatiu al conservador en la ciutat, tenir allò que en diuen un relat atrapada potser com està entre l’assumpció ideològica d’una derrota que perd els seus orígens en la Transició, la mediocritat infinita, els personalismes estúpids i el partidisme més ferotge. Fet i fet, durant els darrers quatre anys els líder dels partits de l’oposició en l’ajuntament s’han mirat de reüll, a penes han estat capaços d’acordar algunes mocions de segona fila, el que demostra fins a quin punt el partidisme ha pogut més que la urgència “d’interpretar el sentir dels disconformes” com un dia va denunciar Josep Sorribes. És una evidència incontestable. No ha faltat tampoc un excés de política menuda i, fins i tot, el festeig ridícul per part d’algun líder amb les idees i amb les entitats més conservadores de la ciutat en un gest rèptil, absurd i desesperat de voler agradar als votants més reaccionaris. M’agradaria equivocar-me.
Si Rita Barberà torna a guanyar, deia, València continuarà sent per molts anys més una de les darreres ciutats de l’antic règim amb els seus anacronismes urbanístics, culturals, socials i polítics mentre que els partits de l’esquerra implosionaran amb una violència tan gran que el soroll es podrà escoltar més enllà de Sant Petersburg. I si torna a guanyar Alberto Fabra?…
