L’invent de Javier de Burgos en el segle XIX ha donat per a molt. Des d’herències associades als comportaments corruptes, com ara la dinastia a la que va posar fi Carlos Fabra, fins als balnearis estil Senat, passant pels contrapoders inherents a la partitocràcia vigent i, pel que es veu, duradora. Les autonomies del cafè per a tots, bé que amb diverses dosi de cafeïna, van deixar breument amb les vergonyes a l’aire aquest entramat corporatiu. Però, com tantes i tantes confraries i pessebres, ràpidament van acomodar-se al nou ordre. El nou ordre és tan paregut al vell, com la nova política s’assembla a la vella. S’esperava que després de vint anys de domini quasi absolut de l’extrema dreta, amb els usos i costums coneguts, els nous, per dir-ho així i no haver d’entrar en matisos, portarien no només les ganes de fer net i arramblar amb totes les deixalles del règim. A més de l’estalvi quant a duplicitats i burocràcia, li atorgarien un punt de coherència al model territorial, consistència política a part. Però Girona no fou el darrer president de la diputació de València. Ni Antoni Asunción, ni Clementina Ródenas, ni Paco Blasco, ni els que han anat omplint amb els retrats d’encàrrec les parets del palau de la Batlia. Però ara sí. Ara sí? No, ara tampoc.
Sense entrar en l’articulat de la carrinclona Constitució del 1978, que fa indispensables les corporacions provincials tot i els mecanismes per a reduir-les –si hi ha voluntat política- a la mínima expressió del no res, allò ben cert és que hi ha una certa màgia que opera en els llogaters que van ocupant aquest pessebre. S’hi acostumen ràpidament. I canvien el discurs, de manera que mentre van proclamant A, operen en B i es queden a viure i tot. La dreta genètica que ha aconseguit atrinxerar-s’hi, utilitza la diputació provincial a mode de contrapoder de la Generalitat. Sense sentit del ridícul. És el cas d’Alacant, on fins i tot s’han atrevit a fer cunyes radiofòniques exaltant “el govern de la província”, o alguna ocurrència semblant. La de València, alhora que mostra símptomes col·laboratius amb la Generalitat, va reforçant la pròpia estructura i nodrint noves caselles de l’organigrama. Perduren “càrrecs de confiança” de la dreta desallotjada, mentre se n’habiliten per a donar cabuda a les amigues i conegudes. Davant qualsevol objecció, l’insult a la intel·ligència continua sent un recurs diguem-ne clàssic. Si no fora per les diputacions, què seria dels pobres ajuntaments? Més encara, quines tenebres amenaçarien els municipis i llogarets que no tenen la capacitat financera ni l’oportunitat de prestar determinats serveis? Com si la Generalitat i el govern central, per citar-ne dos, no tingueren responsabilitats en aquesta festa.
En l’Espanya de l’espoli, però també des que inauguraren l’estat de les autonomies, mai s’han considerat prioritats la racionalització burocràtica, la distribució justa dels recursos i el disseny territorial –identitats i cultures a banda- ajustat a les dimensions naturals i prestacions tecnològiques a l’abast. Les diputacions provincials continuen desafiant la teoria evolutiva. I què bé s’està, deuen pensar cada vegada que s’hi instal·len els nous.
