Aquests últims anys han estat diversos els convents que al País Valencià han tancat per falta de vocacions, i per això molts edificis de religioses han quedat abandonats. En alguns casos, aquestes cases s’han venut per a fer hotels o paradors. El 2007, el Sr. Paco Roig comprà el convent de Sant Josep, de les Carmelites Descalces de València per convertir-lo en un hotel de luxe. Per altra part, s’ha sabut que les immobiliàries volen comprar la Cartoixa del Puig (declarada BIC) per 17 milions d’euros, tot i que els propietaris d’aquest conjunt arquitectònic neguen qualsevol operació de venda.
Per això no ha pogut ser més providencial, pel que fa a aquest tema de la venda de convents per convertir-los en hotels, l’audiència del papa Francesc, el dimecres 14 d’octubre, quan a la plaça de Sant Pere encoratjà Sor Lucía Caram, monja dominica de Manresa, a continuar ajudant la gent més necessitada. Amb el seu accent argentí, el papa li digué: “Ah! ¿Vos sos la monja que hace lío?”. I afegí: “No et canses, els pobres són el més important, això és l’Evangeli”. El papa li digué encara: “Preferisc els convents que s’obrin per acollir els pobres, que aquells que es tanquen en ells mateixos o els que es converteixen en hotels”. I acabà les seues paraules a Sor Lucía dient-li: “Acolliu-los, obriu les portes, no deixeu d’acollir els més pobres”.
Com he dit al principi, al País Valencià són molts els convents que s’han quedat sense comunitats religioses, degut al seu envelliment i a la falta de vocacions. Per això, com a Església estem urgits (i ens ho ha recordat el papa Francesc sovint) a cedir aquelles cases que ja no tenen religiosos, a aquells que es troben en situació de precarietat. No a convertir-les en hotels, sinó a posar-les a disposició dels més necessitats, ja que com va dir el cardenal Ricardo Blázquez el 15 d’octubre, “
la presència de Jesús es prolonga en els pobres, els perseguits i els refugiats”. Això és el que ens recorda Jesús en el capítol 25 de l’Evangeli de Sant Mateu: “
Era foraster i em vau acollir” (Mt 25:35). O els profetes, com Jeremies, quan ens demana no oprimir l’estranger (Jr 7:6). I l’Èxode: “
No oprimiràs el foraster” (Ex 23:9), o el Deuteronomi: “
Vosaltres heu d’estimar els forasters” (Dt 10:19).
També els Pares de l’Església ens exhorten a atendre els forasters i a tots els qui passen necessitat, abans que a adornar els temples. Per això Sant Joan Crisòstom en el seu sermó sobre l’Evangeli de Sant Mateu, ens diu també a nosaltres: “¿Desitges honorar el cos de Crist? No el menysprees quan el contemples despullat en els pobres, ni l’honores ací al temple, amb teixits de seda, si en eixir l’abandones despullat passant fred”. I Sant Joan Crisòstom afegeix: “El temple no necessita vestits, sinó puresa d’ànima; els pobres en canvi, necessiten que estiguem per ells amb el màxim interès”. I aquest sermó acaba amb aquestes paraules: “¿De què serviria adornar la taula de Crist amb objectes d’or, si Crist mateix mor de fam? Dóna primer menjar al qui té fam i després, amb el que et sobre, adornaràs la taula de Crist”. I és que si negligim l’atenció als pobres, estem menyspreant el Crist quan el veiem “errant, pelegrí i sense sostre”. Per això, si no atenem els pobres i, pel contrari ens dediquem “a adornar el paviment, les parets i les columnes del temple”, estem burlant-nos de Crist, ja que ell és present en tots els qui pateixen. En els refugiats que abandonen els seus països fugint de la por, de la fam i de la guerra.
També Sant Bernat, en l’Apologia que adreçà a l’Abat Guillem, denunciava els excessos d’or i de plata als monestirs i la sumptuositat dels temples (capítol 28), i li demanava la simplicitat i la senzillesa en les noves construccions del Cister, concretament en els capitells dels claustres (capítol 29), a més de l’atenció als pobres, que no eren atesos com es mereixien. Així, en el capítol 28 d’aquesta Apologia, Sant Bernat destacava la vanitat o la insensatesa en l’ornamentació de les esglésies, mentre la gent passava gana. I el sant abat escrivia: “
L’església llueix pertot arreu, però els pobres tenen fam, els murs de l’església estan recoberts d’or, però els fills de l’Església continuen despullats. Crema la llum de les esglésies en les seues parets, i els pobres moren de misèria”. Per això denunciava la injustícia que suposava que “
amb allò que pertany als pobres, s’honora als rics”.
Encara, el bisbe Sant Gregori de Nissa, en una de les seues homilies, ens demana també que siguem sol·lícits als pobres, ja que “No falten mai estrangers i exiliats; pertot arreu es veuen mans esteses demanant una almoina”. Són aquells que abandonats per tothom, “l’aire els fa de sostre, s’amaguen a les cavernes, duen vestits vells, tenen aliment si els en donen aquells a qui s’acosten, el seu got són les palmes de les mans, les seues alforges són la mateixa pitrera. Tenen per taula els genolls ben junts; per llit, la terra”. Sant Gregori parlava, ahir i també hui, d’aquells que “duen una vida errant i aspra, no perquè de bon principi l’han triada, sinó obligats per les desgràcies i per la necessitat”. Per això el bisbe Sant Gregori demanava que “la raó òbriga als pobres les portes dels rics” i que cadascú done “el que cal per a viure, prenent-ho de les teues riqueses”. Perquè “la multitud de pobres i de malalts, trobe en tu un bon refugi”. Es tracta d’atendre “amb cura la salut precària del pobre, com si en depenguera el teu benestar, la salut de la teua muller, la dels teus fills, la dels teus servents”. (Homilia 1).
Després de l’encontre amb el papa, Sor Lucía ens ha dit que la bondat de Francesc ens anima, la seua fe ens conforta i la seua caritat ens ajuda a avançar en la línia de l’Evangeli, que és la de l’amor que es fa servei. Aquest és el repte de la nostra Església: acollir i servir els altres amb amor. No sospitar o recelar (com si foren cavalls de Troia) d’aquells que pateixen i que per això mateix són encara més germans nostres. D’ací que els convents abandonats no s’haurien de convertir en hotels de luxe, sinó en llars per acollir els pobres.
