Tot plegat comporta diverses conseqüències. Unes a l’àmbit biològic, derivades de l’adaptació de la persona a l’horari forçat. Alterar els bioritmes, en bona part determinats per l’acció solar, no surt de bades a tothom. Altres efectes tenen abast laboral i social, ben entès que hem de fer abstracció de les magnituds quant a desocupació. No obstant això, continuar amb l’horari franquista també posa de relleu les contradiccions que pateixen les esquerres, tant a l’hora de tirar mà de la memòria històrica i el rebuig de la simbologia feixista, com, ai!, com en l’instant de predicar canvi de model productiu o reivindicar la conciliació familiar, entre altres. Denunciem la dreta carpetovetònica, perquè manté nomenclatura i simbologia urbana de signe feixista –incloent la medalla de la ciutat de València que al PP li ve molt costera amunt retirar a Franco-. Però s’assumeix any rere any l’hora de Berlín imposada pel dictador. De la creació de la Junta Central Fallera i l’ofrena de flors, que també pertanyen al “atado y bien atado” de la cèlebre herència, millor ho arxivem a la carpeta dels tabús i altres debats impossibles.
L’horari laboral a quasi tot Europa és de 9 a 5, amb una hora de parada a meitat jornada per a dinar. A Espanya (i les perifèries) l’activitat laboral s’allarga fins a les 7 o les 8 de la vesprada, amb dues hores per a l’àpat. Comparativa resultant: en 2011 els empleats d’aquesta demarcació van treballar una mitjana de 277 hores més que els alemanys, segons l’Institut d’Estudis Econòmics, a partir de les estadístiques de l’OCDE. També s’hi treballa més ací que la mitjana a Finlàndia, Suècia, Regne Unit o Àustria, entre altres, tot i que la productivitat en cap cas és superior a la d’aquests països. Passa justament al contrari. El desfasament horari respecte d’Europa, amb la pausa dilatada pel dinar, comporta el retard de l’hora d’eixida, però també el sopar i el moment d’anar al llit. Durant el franquisme potser aquesta pràctica estigués justificada per la pluriocupació i la necessitat de mantenir el model de família patriarcal. A hores d’ara, això no té sentit. Hi ha diferents estudis, segons els quals implantar la jornada continuada, com fan moltes empreses a l’estiu, augmenta la motivació, redueix l’estrès, optimitza el temps i afavoreix la planificació. A més d’elevar la productivitat i rendibilitat relacionades amb el temps i el cost, respectivament. L’aposta per l’horari intensiu, no obstant, hauria d’anar acompanyada d’altres mesures per a evitar la precarització.
I quant al pretext de l’estalvi energètic, el que abans s’estalviava amb il·luminació, ara es gasta amb aire condicionat. En el canvi d’hora (europeu) tampoc no s’ha considerat que una part de l’energia que es consumeix ja no té origen fòssil, sinó renovable. Abocats com estem a canviar les fonts d’abastiment energètic i els hàbits de consum, no té sentit mantenir càlculs erronis i desfasats per a avançar el rellotge. Tornar a la racionalitat és bastant simple. Si més no, més senzill que l’adaptació dels sistemes informàtics a l’any 2000.
En tot el catàleg de proclames polítiques (de l’esquerra) no trobe cap referència sobre per què s’ha de continuar amb l’horari franquista. Hi poden haver explicacions, com ara que hagen assumit com a pròpia una part de l’herència del dictador, com tantes altres coses. O que tinguen por a la reacció dels feixistes, com si algú confiés a captar-los el vot. Allò més versemblant, però, és que mentre prediquen el canvi de model productiu, no volen renunciar al model de societat d’oci que estimula una demanda captiva i poc exigent. En el futur, tots cambrers.
