Precisament Julio Cortázar, amb Rayuela com a obra capitana, juntament amb Julio R. Ribeyro, Alfredo Bryce Echenique o Octavio Paz, entre altres membres de la lleixa d’honor de les nostres preferències de joventut, em van ensenyar un París de paper tan atractiu com el que diuen que hi havia sota les llambordes de la Rive Gauche, que tantes vegades he passejat. Un París escrit gràcies al qual vaig aprendre –de la mà vicària de Charles Baudelaire i Walter Benjamin– que la millor manera de conéixer una ciutat era l’ofici de flâneur: caminar sense rumb definit, deixant-nos anar, gaudint discretament de la bellesa de la superficialitat. Un París amable i acollidor que he anat apamant mentre resseguia també les petjades de Maigret, l’escèptic comissari creat per George Simenon, que fuma amb pipa i menja pot-au-feu en algun establiment de la rue Mouffetard –la Mouff–, un dels llocs predilectes de Hemingway quan París era una festa. Un París, al cor del qual hi vaig descobrir la seductora música de jazz que Django Reinhardt va immortalitzar als clubs de Saint-Germain-des-Prés mentre Miles Davis freqüentava J.P. Sartre, Pablo Picasso i, especialment, Juliette Greco. El mateix París on vaig comprar el meu primer exemplar del Journal d’André Gide, entre els fulls del qual vaig aprendre que no hi ha al món res més profund que la pell i que, més enllà dels nostres desficis cosmopolites, el món és també on compre el pa i el vi de cada dia.
“Europa és el carrer, el cafè i el mercat”, havia sentenciat George Steiner de forma lapidària com només ho faria un intel·lectual francès. I en efecte, la nostra cultura urbana i europea pren la màxima dimensió al cafè parisenc –autèntiques “incubadores intel·lectuals”, segons l’expressió d’Antony Beevor i Artemis Cooper. Sense la funció cívica del cafè no s’explica el model d’opinió pública que encara conforma Europa –i que siga per molts anys! Des de Le Procope –“el cafè més antic d’Europa”, en diu la publicitat, i a les taules del qual escrivien Voltaire, Rousseau i els enciclopedistes Diderot, d’Alembert i Beaumarchais– fins al Café de Flore –la saleta d’estar de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir– i Les deux Magots i La Closerie des Lilas, entre els de més anomenada. En aquells cafès, hi he passat vesprades senceres mirant la pluja i la neu que s’escolava, melanconiosa, potser amb una tendra cançó de Charles Aznavour de fons. Uns cafès on el s’il vous plait, el bonne journée messieurs dame són mostres d’un tracte ritualitzat que em fa sentir a casa.
“En un país tancat, el francès era el nostre idioma d’evasió”, afirmava fa temps Raimon al setmanari l’Express en un número dedicat a George Brassens. I, en efecte, per a la generació que ens férem grans amb Raimon, amb Paco Ibáñez, George Brassens, Jacques Brel i Lluís Miquel, el francès va ser el nostre vincle directe a la universalitat cultural, i París el centre més cosmopolita que teníem a mà. Ser “afrancesat” era encara sinònim d’il·lustrat i de demòcrata. Per a alguns, també d’estranger, de renegat, seguint una tradició espanyola que enllaça amb l’obscurantisme inquisitorial.
En fi, el món d’ara –el meu món!– no s’explica sense aquella primera dama de qui em vaig enamorar. Arrogant i superba, sovint, això també és cert. Far intel·lectual de les diverses progressies del segle XX i ciutat a la qual, durant més d’un centenar d’anys, han fet cap fugitius de totes les causes i de tots els racons del món. Lenin, Kandinskyi, Txèkhov o Turguieniev, Stefan Zweig i el seu amic Rilke, Henry Miller, Ernest Hemingway, Cioran, Ionesco, Picasso, Koester, Paul Auster o Jorge Semprún, Juan Goytisolo i Juan Marsé, don Vicent Blasco Ibáñez o Joaquim Sorolla, entre molts, hi van passar moments determinants de les respectives vides. Els uns buscaven la Revolució, el Progrés i la Llibertat, uns altres la Inspiració, la Cultura, l’Avantguarda, la Utopia o l’Amor. Sempre causes majúscules, com exigeix una ciutat tan solemne com París. I tot això ho saben els terroristes que atempten contra l’ànima de París, la nostra estimada als braços de la qual ja frisem per tornar perquè sabem que entre els seus cafès, carrers i mercats hi ha la nostra joventut.
