Deia que l’especulació sobre el viatge interplanetari de Barberà i Fabra cap al Senat, en AVE o en l’Enterprise, posava fi a una setmana que havia començat amb la substanciosa prejubilació de l’expresident de la Generalitat, que prendria possessió –mai millor dit- de les prebendes associades, pel moment, a la condició d’ex mandatari del darrer govern valencià d’infausta memòria. De manera que Fabra s’acolliria al menú consistent en salari de per vida, cotxe (gasolina o dièsel encara per concretar) i dos assistents. Una de les quals, la seua parella. Més que una retirada política, la cirereta d’una història compartida amb càrrec als contribuents. Els més reticents a posar fi a aquest escarni consistent a recompensar ad eternum els ex presidents de Generalitat diran que es tracta d’una disposició legislativa. Perfecte, ja tarden a derogar-la. De pas, no estarà de més que proven a assajar alguna classe de justificació d’aquest homenatge a la mediocritat, sense que l’audiència esclate a plorar. Repassem la nòmina?
Ja vaig deixar escrit que Joan Lerma mai no ha reclamat el despatx ni el cotxe. L’home va preferir hivernar al Senat. El segon de la fila era Eduardo Zaplana, àlies “Con él empezó todo”. Aquest primer espassa –eh, xiques?-, com l’antecessor, va passar per alguna classe de ministeri abans de dedicar-se, en el seu cas, al negoci remunerat del tràfic d’influències. Molt més productiu i enriquidor que no el somni etern d’un escó senatorial que, això sí, t’acull i acarona des del coll fins a la ronyonada. Però, en el cas que Zaplana hagués reclamat xòfer, secretària i despatx de per vida, ¿quina classe de mèrits recompensava el pobre , perdó, el poble valencià? ¿haver estat capdavanter en l’extracció i transvasament de recursos públics cap a butxaques privades? Per a fer-nos-ho mirar! I en això arribem a Olivas, José Luis Olivas. Què quedava d’honorabilitat presidencial quan la policia el va detenir i el jutge el va deixar sense passaport i en llibertat amb càrrecs? Quasi que ens estalviem recordar la biografia del personatge. El següent a la cua del privilegi és Francisco Camps. Aquest desvergonyit sí que va ocupar la plaça, sense privar-se de cobrar també del Consell Jurídic Consultiu, pessebre on pasturen uns quants afortunats de la quota partitocràtica, incloent-hi el director de tesi doctoral del beato, Vicente Garrido, d’altra banda gran avalista de la cèlebre “Clàusula Camps” que després de triomfar en els clubs de la comèdia, hauria d’interessar al Tribunal Suprem dels Estats Units per a futures sentències. Mereix la pensió vitalícia el Molt Imputat Francisco Camps? Passem a Alberto Fabra. A més de les calamitats de tota classe que han provocat les seues decisions –dir-ne polítiques seria del tot incorrecte-, què l’ha fet mereixedor dels privilegis associats a la fi del mandat? Cap ni un, però s’accepten rectificacions davant tan insigne biografia. I quan imputaran Fabra, que l’imputaran, quina classe de crèdit quedarà en eixa reserva legal que estableix els privilegis per als ex presidents de Generalitat?
Quan els pares de la pàtria, perdó, les senyores i els senyors diputats d’alguna legislatura llegendària van promulgar el pack de prebendes presidencials, no descobrien el Mediterrani. Simplement copiaven el model de porta giratòria vigent en l’Espanya imperial. De l’imperi IVEX-35. És hora que el revisen, per dir-ho així. Si és possible, tan aviat acaben d’assignar les sobres de l’organigrama i vagen per feina. Gràcies.
