Davant del nombrós i divers públic de classe alta que assisteix amb expectació a l’acte, un cavaller amolla una enorme ventositat que li rebenta literalment els calçons. Els qui són més a prop fan cara de sorpresa i algú es tapa el nas, altres observen amb atenció i fins i tot prenen notes; a ningú, però, sembla estranyar-li massa un fet tan indecorós. Sobretot, perquè es tracta d’una demostració dels efectes del gas hilarant a la seu de la Royal Institution duta a terme pel doctor Thomas Garnett, que l’administra, i Humphry Davy, que subjecta una manxa amb mirada picardiosa. La caricatura del dibuixant britànic James Gillray (1757-1815) va aparèixer en 1801, l’any en què Davy havia assumit el lloc de professor assistent de Química i director del laboratori d’aquesta institució fundada poc abans pel comte Ruford (que apareix en la il·lustració a la dreta, davant de la porta) amb la intenció de fomentar i donar a conèixer els últims invents tècnics. Així, el 25 d’abril, Davy impartia la conferència inaugural sobre “una rama totalment nova de la filosofia, és a dir, els fenòmens galvànics” –deia una revista especialitzada-, “i va mantindre els assistents, entre els quals hi havia moltes dames, captivats per complet”.
James Gillray, ‘Investigacions científiques! Nous descobriments en pneumàtica o una conferència experimental sobre els poders de l’aire’, 1801
Un any abans, l’abril de 1799, Davy havia començat a experimentar amb “aires facticis”, entre els quals es trobaven l’hidrogen, el diòxid de carboni i el monòxid de carboni, i també altres combinacions de gas nitrós, al Medical Pneumatic Institut de Bristol. Pretenia provar la nova química empírica d’Antoine Lavoisier i Joseph Priestley (el qual havia obtingut l’òxid nitrós el 1772) en el cos humà a fi de recollir dades del seu poder curatiu amb un equipament d’inhalació, format per una bossa de gas i una màscara de seda amb broquet de fusta, basat en la tecnologia dels globus aerostàtics. De primer, fou ell mateix el qui va aspirar els diferents gasos i en va patir les conseqüències, de vegades tan greus que van estar a punt d’acabar amb la seua vida.
Malgrat això, va continuar endavant fins que va concloure que les propietats de l’òxid nitrós el convertien en el més segur i prometedor. Ho intentaria amb ell, igual que sempre, després en animals i, per últim, en altres persones. La primera volta va sentir “una emoció força plaent, especialment al pit i a les extremitats”, i també un augment del calor corporal, vertigen, acceleració del pols i rubor. Més encara: “Algunes vegades vaig manifestar el plaer de riure o simplement de picar de peus; altres, el de ballar per l’habitació cridant”. La majoria de gossos, gats, conills, ocells i peixos que va utilitzar van morir entre convulsions i foren dissecats, un aspecte del treball que –assenyala Richard Holmes- cap dels comentaristes científics va considerar una qüestió problemàtica, malgrat que va acabar provocant incomoditat a Davy.
Humphry Davy experimentant al laboratori
Al mes de maig, va iniciar els assaigs amb els pacients habituals de la clínica, que es presentaven de forma voluntària, i amb familiars i amics, i, a la vista dels resultats –mitigava el dolor-, va pensar en la idea de l’anestèsia a partir de l’ús de dosis controlades del gas. Prompte va demanar a membres sans del seu cercle més pròxim que se sotmeteren a l’experiment, i una quantitat important va acceptar. En general, les descripcions de les sensacions que els produïa eren paregudes a les seues: “em féu riure i sentir pessigolles en cada dit del peu i a la punta dels dits de les mans”, “les riallades eren involuntàries, però agradoses, acompanyades per una emoció en tot el meu ser”, “un grau d’hilaritat totalment nou per a mi”…
El juny de 1800, Davy publicava Investigacions químiques i filosòfiques principalment dedicades a l’òxid nitrós o a l’aire nitrós desflogisticat i la seua respiració en l’editorial radical de Joseph Johnson, la mateixa de William Godwin, Mary Wollstonecraft, Samuel Coleridge i William Wordsworth, i de seguida van començar a circular atacs satírics en què s’insinuava que al laboratori de Bristol hi havia hagut escenes d’embriaguesa, histèria i dissipació sexual, i descrivien els artífexs com “prestidigitadors de veixigues i doctors arximoderns, proxenetes del calòric”. Just un any després, escrivia a un amic: “La meua última conferència fou la nit de dissabte. Van assistir-hi quasi cinc-centes persones… Hi va haver respiració d’òxid nitrós i un aplaudiment infinit. Amen!” Tanmateix, l’ofensiva –apunta Holmes-, va durar fins que, quatre anys més tard, a La sentència de mort de la teoria química francesa, de Robert Harrington, es rebutjaven aquestes innovacions per tractar-se de mera parleria i assemblar-se a la bogeria de l’aerostàtica. Això va danyar la reputació del Medical Pneumàtic Institut i va portar Davy a creure que els tractaments amb gas havien arribat a un atzucac i a interessar-se pel galvanisme i les possibilitats de la nova pila elèctrica inventada per Alessandro Volta.
Cartell anunciador d’una exhibició dels efectes del gas hilarant, 1845
Amb tot, la popularitat del gas hilarant fou tan gran que en un cartell de 1845 que anunciava una exhibició podem llegir entre altres advertències: “Els efectes són riure, ballar, parlar o lluitar d’acord amb el caràcter de cadascú”; ara bé, “serà administrat tan sols als cavallers de classe alta. L’objectiu d’això és que l’entreteniment siga, des de qualsevol punt de vista, gentil i elegant.” I això, sens dubte, no permetia gaudir de l’experiència, d’altra banda nociva i causant d’addicció, com indica el pasquí, als més desafavorits. Potser podien provocar un espectacle igual de groller que el del noble senyor de la caricatura.
