Del camp de Gurs a penes queden vestigis. El temps i potser també la voluntat d’oblidar s’ha fet càrrec d’esborrar gairebé qualsevol rastre. Res no es pot retreure, però, als francesos. No són de cap rara espècie. Remoure la memòria no és plat de gust enlloc. El passat amaga secrets i indignitats insuportables, actua sovint com un espill de reflexos odiosos. Alhora, els patiments del passat, semblen incompatibles amb l’existència d’un present que volem inalterable en la seua mansa quotidianitat. Uns patiments que, per al cas, s’enfronten melancòlicament amb el paisatge idíl·lic del Bearn, luxuriosament estimat per uns Pirineus infinits que es confonen amb el cel. Ací el passat, fosc com les conques buides d’un crani, com el forat d’un cos que es podreix, és incompatible amb els turistes endiumenjats i els grangers taciturns dels entorns capficats en les seues rutines agràries. El món ja fa molt temps que va girar l’esquena al camp de Gurs, encara que no del tot. Un menut i modern centre d’interpretació aixecat al costat mateix de la carretera que uneix Oloron i Navarrenx, just en un dels límits d’allò que fou el camp, posa a l’abast del visitant de manera precisa els fets principals que donaren lloc a aquell malson. S’han reconstruït també un parell de barraques i als anys seixanta el Consistoire des Israélites du Pays de Bade va restaurar el cementeri on descansen 1.073 persones, la majoria jueus de Baviera, Sarre i Palatinat, -quasi tots nens i persones grans-, junt amb alguns republicans i alguns membres de les Brigades Internacionals. Al cementeri, principal testimoni del camp, ordenat i net, silenciós, sol ser un indret solitari.

Els dacsars altíssims, impenetrables, i un bosc espès com una selva, s’han engolit les quasi 80 hectàrees que un dia va tenir el camp de Gurs, un lloc només pensat per a agonitzar, on esperar potser el fatídic dia de la deportació cap a Auschwitz-Bikernau.

Només 42 dies de la primavera de 1939 van tardar les autoritats franceses en aixecar les 482 barraques del camp que, en diferents etapes, va acollir republicans espanyols, jueus -alguns de tan insignes com la filòsofa Hanna Arendt-, gitanos, col·laboracionistes i fins i tot uns centenars de soldats alemanys capturats pel maquis bearnès cap al final de la Guerra. Els republicans, en nombre de 23.000, foren els primers inquilins entre les filferrades de Gurs. Els paisans de les diminutes i aïllades viles de la Gave d’Oloron els esperaven d’ungles per tal com els consideraven un autèntic exèrcit de rojos criminals.

A finals de l’estiu de 1939 els republicans, molts d’ells bascos i aragonesos, van haver de marxar de Gurs cap a un destí incert. A molts els esperava la mort a Espanya.

Poc després, ja en plena Guerra Mundial, el camp va servir per hostatjar els indesitjables de la França del govern de Vichy. Com ha fet notar l’historiador Claude Laharie, Gurs esdevingué llavors el gran triturador dels elements de l’anti-França proclamada pel mariscal Petain. L’anti-França dels terroristes –els resistents-, dels internacionalistes marxistes –l’esquerra- i dels cosmopolites –els jueus, els considerats apàtrides i els gitanos-. Entre agost de 1942 i març de 1943, 3.907 jueus de Gurs van ser enviats directament a Auschwitz. Abans d’aquestes deportacions uns altres 12.000 hebreus havien estat transferits a altres camps de trànsit com a pas previ per a la seua definitiva eliminació.

Amb independència dels seus hostes, Gurs, sempre va ser un infern. Els gursians viuen amuntegats a l’interior d’unes barraques mal condicionades, fosques, sense llum elèctrica, que a l’estiu són un forn i a l’hivern a penes protegeixen del fred. El camp, assentat sobre un terreny argilós, amb la pluja es converteix en un fanguissar impracticable. La fam es fa present i al seu voltant sorgeix un mercat negre promogut pels mateixos guàrdies i pel personal civil encarregat del precari manteniment de les instal·lacions. Els presoners es venen tot el que tenen a canvi de menjar, i moltes dones si cal s’hi prostitueixen. Les rates, els polls, la fam, la por, les infeccions, acompanyen l’existència d’un immens ramat humà que es consumeix en la desesperança. Les organitzacions internacionals com el Secours protestant de Madeleine Barot, el Secours suisse d’Elsbeth Kasser, la jueva Organisation de Secours aux Enfants ajudada per l’abat Glasberg i els Quakers americans, fan tot el que poden, salven nombrosos xiquets jueus de la deportació, s’ocupen dels malalts, aconsegueixen menjar… Amb tot i això, només a l’hivern de 1940 moren 800 gursians, víctimes de les malalties i de la fam.

Gurs és excepcional per tot. Per les seues gegantesques dimensions, pel nombre de presoners, -quasi 62 mil de 53 països diferents durant les distintes etapes del camp-, per la llarga durada de la seua existència. Però ho és sobretot com a recordatori d’una Europa que es va precipitar de cap a l’abisme en abolir els drets humans, en entregar les democràcies a la barbàrie del feixisme. La mateixa Europa d’ara, la d’una França o una Itàlia temptada d’encalçar els nòmades, l’Europa que en alguns països pretén perseguir la mendicitat. Al capdavall, l’Europa del Front Nacional, de Plataforma per Catalunya, d’España 2000, d’Alba Daurada, dels vells feixismes de sempre. El pitjor dels racismes, el de classe, denunciat justament per un bearnès universal com Pierre Bourdieu, guaita per les escletxes d’aquesta llarga crisi que no entén de valors, immoral fins la repugnància.

Vaig visitar el camp de Gurs per primera vegada la vesprada d’una primavera gris. Plovisquejava i el vent era humit, fred. A la vora d’una de les barraques, enmig del bosc, em va sorprendre un majestuós cérvol de mirada agònica, però. Fugí espantat i amb la seua poderosa i veloç corredissa va moure al seu voltant tot un món ocult en l’espès mant del sotabosc. Aquesta vesprada xafogosa de juliol al bosc no hi ha rastre d’aquell cérvol. De tant en tant, passa una família en bicicleta, un veí que passeja el gos, una jove que fa footing. D’ací unes hores, just a la tombée de la nuit, a la plaça del poble de Gurs, a un tir de pedra del bosc i dels dacsars, hi haurà el Cin’étoiles i la pel·lícula infantil Moi, moche et mechant…

>

Francesc Viadel