Fugir

Fugiria si poguera. Per anar-se’n corrents, però, no sols calen ganes, també recursos, i s’han acabat. Ara, més que mai, admira els emigrants subsaharians que, a penes sense res i amb un futur incert, recorren milers de quilòmetres en condicions extremes per arribar a una frontera barrada als miserables. Diferent seria si aplegaren amb les butxaques ben plenes, que aleshores sí que els obririen les portes amb amabilitat i cortesia, fins i tot amb alguna genuflexió. Els mou una esperança que ell ha perdut, sap que difícilment trobarà enlloc la vida desitjada, una vida una mica semblant, encara que siga demanar poc, a la que tenia fa uns anys. Quan va acabar la carrera, va aconseguir un treball en un laboratori amb salari de becari, i a això va agarrar-se, malgrat la impossibilitat d’independitzar-se, pensant que milloraria en un temps raonable. En canvi, un dia li van comunicar que havien de retallar-ne el sou un trenta per cent, i un altre, passats uns mesos, el van acomiadar sense cap explicació. Ja no n’ha tingut cap altra, d’oportunitat; ni el màster ni els idiomes li han servit de res. Damunt, el seu pare també està a l’atur i, a la seua edat, dubta si mai més el contractaran.

La casa s’ha convertit en una gàbia, sempre ha conviscut amb la família, tanmateix, que tres dels quatre membres vagaregen amunt i avall com ocells tancats i fatigats de topar amb els barrots, se li fa insuportable. Fugiria si poguera, es diu contínuament. Alguns amics ho han fet, i a cadascú li va d’una manera, o ho conta a la seua; no l’animen massa, la veritat. Amb tot, no es veu amb cor de marxar lluny, sense la seua mare ocupant-se de les qüestions quotidianes, i això que encara avui és l’única que conserva la feina. Li han deixat clar que no disposen de diners per pagar-li el viatge a l’estranger, menys encara per fer front a les despeses de l’estança fins que no aconseguisca ingressos; mentre siga possible, els mantindran, a ell a i a la germana. A l’expectativa, després de tantes sol·licituds enviades, de tantes entrevistes realitzades, les jornades transcorren lentes, tedioses, monòtones.

El seu besavi, de jove, va haver d’emigrar a França, i també els seus avis, en els anys seixanta del segle passat. No tenien cap formació, constituïen la mà d’obra barata que demanaven allà per a les tasques més dures i desagraïdes, igual que ha ocorregut ací durant l’època d’esplendor amb els qui venien de fora. Una època en què ningú no imaginava que aquesta situació s’invertiria tan ràpidament; el creixement accelerat cega l’enteniment. L’estat d’ebrietat generalitzat, induït en gran mesura, impedia tocar de peus a terra a molta gent, que no sols es va oblidar de la història recent, sinó que va creure que l’ascens seria continu. Tornaríem a actuar de la mateixa manera així que les circumstàncies es repetiren, ni disposem de cap altre model viable a curt termini ni existeix cap interès veritable a cercar una alternativa per part dels qui ens governen, obedients acòlits al servei dels amos sense rostre.

Tot i els dubtes, la por i la inseguretat que li genera, va prenent consciència que en algun moment haurà de decidir fer les maletes, que es convertirà en un número més de les estadístiques demogràfiques que indiquen l’imparable descens de població. La caiguda de la natalitat, l’envelliment i l’eixida de residents provocarà que en una dècada l’Estat perda 2,6 milions d’habitants, dels quals un 8,7% correspondrà al País Valencià. Segons el catedràtic de Geografia Humana Joan Romero, la Unió Europea en el seu conjunt -no sols ací, on el problema comença a ser greu- necessitarà que entren cinquanta milions d’emigrants fins al 2040 a fi de frenar-ne la pèrdua constant. Segurament, ell no haurà de traslladar-se a un altre continent, però això tampoc no evitarà que més prompte o més tard es revisen les polítiques migratòries per tal de preservar-ne l’equilibri i les conquestes socials que se salven de l’atac ferotge que estan patint. La demagògia i el populisme dels partits xenòfobs que sorgeixen arreu –que en general, fomenten l’odi i el rebuig als pobres- amaga precisament que ens enfonsarem per no permetre que joves d’altres llocs ens envaesquen.

Ell fugirà per provar de construir una vida digna, i, paradoxalment, altres que també fugen, i que ara travessen la mar en pasteres o xoquen contra tanques farcides de concertines, hauran de vindre i integrar-s’hi -i ho haurem d’acceptar encara que siga des d’un punt de vista merament egoista-, perquè ens ajuden a sobreviure com a societat en aquest món complex i contradictori.