Fraus

“De nou amb els teus vells trucs”, li diu la dona amb un cert deix irònic. “Per què no? Sóc un xarlatà”, li respon l’home, mentre executa un joc de mans davant d’un parell de nens que contemplen bocabadats el que fa amb la clau que li ha donat un d’ells. No és un mag, en general almenys no el coneixem com a tal, tot i que assegura que encara s’hi dedica. L’ha practicada, la màgia, en sap molt; fins i tot ha realitzat espectacles de grans il·lusions, com aquells en què serrava Marlene Dietrich per la meitat o feia desaparèixer Rita Hayworth. I no sols considera que l’ha duta a terme damunt dels escenaris, sinó també en la ràdio i darrere de la càmera, mitjans amb els quals ha estat capaç de trencar la frontera entre realitat i ficció. Ara, a més, a través del muntatge, en aquest documental que arrenca així, qüestiona, igual que en altres obres anteriors, la versemblança del que ens mostra, i aconsegueix que trontollen les certeses a les quals ens aferrem, que dubtem d’allò en què creiem.

Tan bon punt comença, vestit a la manera clàssica, amb tern, barret d’ala ampla, guants i capa, ja anuncia que es tracta d’un experiment, que estiguem atents a qualsevol indici que puga desvelar l’engany; alhora, però, ens demana una mirada neta, lliure de prejudicis, com la dels infants, a fi que gaudim de la transformació que va a produir-se davant dels nostres ulls. I recorda el que assegurava el gran prestidigitador Robert Houdin: “Un mag només és un actor que interpreta el paper de mag”. A continuació, dirigint-se directament als espectadors, n’exposa el contingut: “Aquesta és una pel·lícula sobre els trucs i el frau, sobre les mentides… Quasi totes les històries inclouen algun tipus de mentida, però no aquesta. Durant l’hora següent, tot el que sentiran de nosaltres és veritable i es basa en evidències sòlides”. Tanmateix, així que acaba d’afirmar-ho, la paraula fake, repetida, multiplicada, ompli, en una mena d’allau, la pantalla, per complet.

En 1973, el director i actor Orson Welles realitza F for Fake, un film que aborda el tema de les falsificacions i que, al mateix temps, també és un documental fals, perquè empra material rodat per François Reichenbach uns anys abans, tot combinant-lo, a un ritme trepidant, amb filmacions pròpies fetes a Eivissa en 1971 i amb testimonis i dissertacions al voltant del frau en el món de l’art. Un dels protagonistes, el falsificador Elmyr d’Hory, que s’instal·la a l’illa en 1962, en unes declaracions havia llançat als experts el repte de distingir una pintura de Matisse de la seua còpia: “Les línies de Matisse mai no són tan segures com les meues… El seu traç no és fluid com el meu: he hagut d’adaptar-me per fer-lo més similar a un Matisse”. També apareix una altra eminència de la impostura, el falsificador literari Clifford Irving, perquè a la vegada està relacionat amb l’anterior, i, de continu, Welles comentant i reflexionant sobre les qüestions que van plantejant-se, sobre els làbils límits de l’originalitat i l’autenticitat. “Hem fingit una història de l’art. Com a xarlatà, la meua tasca consisteix a fer-la realitat, no a que la realitat hi tinga res a veure”, adverteix el cineasta just abans de concloure.

_{Orson Welles, “F for Fake”, 1973}

Tanmateix, vénen de lluny aquests intents de frau que, tal com explica Anthony Grafton en Falsaris i crítics. Creativitat i impostura en la tradició occidental (1990) –referint-se als textos en aquest cas-, es donen des de l’Antiguitat: “El desig de falsificar pot apoderar-se de pràcticament qualsevol: savis o ignorants, honrats o bergants. En determinades circumstàncies, no semblava tan immoral com en altres o, potser, ni tan sols semblava immoral”. Grafton, després d’haver estudiat aquest tema a fons, es pregunta si la ment humana no albergarà un desig profund de ser enganyada, ja que fins i tot les persones erudites, aquelles a les quals han anat destinades habitualment aquestes estafes, han caigut en el parany amb facilitat.

Potser per aquest motiu, Welles tanca F for Fake amb un altre número de màgia, la levitació i desaparició d’un dels personatges del film, mentre no deixa d’aprofundir en el que acabem de contemplar: “El que nosaltres, els professionals de la mentida, volem és servir la veritat. Em tem que la pomposa paraula per a això és art. El mateix Picasso ho va dir: l’art és una mentida que fa que comprenguem la veritat”. Ara bé, en l’àmbit quotidià, ¿què ocorre quan la finalitat que subjau darrere d’una manipulació d’aquest tipus no té res a veure amb l’art o la literatura i sí amb la informació? ¿Hauríem d’exigir que els grans mitjans de comunicació, sobretot audiovisuals, com Welles, al principi i al final dels muntatges que ens ofereixen cada dia, aclariren en quin grau el seu treball està vinculat a aquestes disciplines?

espai patrocinat per: