Franco marca l’hora

La matinada del diumenge passat els rellotges van acusar el canvi d’hora que el govern d’Espanya decreta cada primavera i cada tardor. És una tradició desagradable, si considerem que 70 anys atorguen categoria de tradició. I és desagradable, perquè altera els ritmes biològics i arriba a provocar trastorns en algunes persones. Avançar o retardar les manilles no comporta cap avantatge pel que a nosaltres respecta. Més aviat al contrari. La versió oficial sobre l’estalvi energètic és, com el seu nom indica, una versió oficial que evita posar en la balança les contraprestacions i les pèrdues –no només econòmiques- amb què pretenen justificar estalvis dubtosos. El canvi d’hora és un dels vestigis intocables que perdura des de l’Espanya franquista. Ni la ‘modèlica transició’, ni els vora 40 anys transcorreguts des del celebrat funeral han aconseguit canviar els horaris imposats pel dictador.

Quan els exèrcits de Hitler havien ocupat bona part d’Europa, el general Franco va ‘ofrenar noves glòries a Espanya’, per dir-ho així, avançant en 60 minuts tots els rellotges de la pàtria en sintonia amb l’horari de l’Alemanya nazi. Ni les civilitzacions asteques, inques i maies s’havien atrevit a tant: desafiar el sol. Abans d’aquell instant del 1942, ací manava l’hora GMT+0:00 (Greenwich Meridian Times), atès que la línia imaginària més internacional travessa Morella i la Pobla Tornesa, deixant pràcticament tota la península a ponent. De manera que compartíem fus horari amb la Gran Bretanya, Portugal i les Canàries. Més encara, Galícia podria adherir-se al següent fus horari (GMT-1:00), considerant que els seus rellotges, durant l’hivern, estan dues hores avançats a l’hora solar.

A hores d’ara ens fan alçar del llit abans que cante el gall –suposant que algun despertador imite la sintonia-, però no ens asseiem a taula fins a la vesprada. Els que no estan desocupats tornen de la feina quan és de nit i moltíssima gent sopa a partir de les 10 de la nit, amb la qual cosa s’ajorna el moment d’anar al llit. Les vuit hores de son recomanades esdevenen una utopia. Vuit hores! Algú recorda quan fou la darrera vegada que va dormir vuit hores seguides? A bona part del món –des de l’Europa civilitzada fins a Nova Zelanda- ningú no dina més tard de la una del migdia ni sopa després de les vuit de la nit. Això facilita la racionalitat de les activitats diàries, des de l’horari laboral, fins a la conciliació familiar i el millor aprofitament del temps lliure. És probable que durant el franquisme l’estímul a la pluriocupació contribuís a reforçar la versió oficial del canvi d’hora. Això, precisament ara, encara grinyola més.

Hi ha una entitat (Asociación para la Racionalización de los Horarios) que porta anys i panys reclamant als governs d’Espanya el retorn a l’horari de Greenwich. És a dir, el que hi havia abans que Franco ens imposés l’hora de la Merkel, ai, vull dir la de Hitler. Cap govern, ni socialdemòcrata ni de dreta pura i dura, els hi dóna resposta. Silenci administratiu. “Quan el treball envaeix l’esfera privada de forma constant, baixa la productivitat, les persones es tornen irritables, menys comprensives amb els interessos de l’empresa i més propenses als accidents laborals, de tràfic, o més estressades. Tot plegat aprima la productivitat”, remarquen des d’aquesta associació. Tots els governs des de la ‘modèlica transició’ fins a aquesta època agònica defugen la qüestió com gats escaldats. Han homologat tota classe de directives de la Unió Europea, han sigut capaços de reformar la Constitució a la mesura dels interessos de la delinqüència financera, però cap govern –ni cap dels partits instal·lats en aquest sistema podrit- s’han atrevit a canviar l’hora de Franco. Covards!