Francisco Camps, un màrtir imaginari

Francisco Camps es defensarà tot sol davant del tribunal que jutjarà la suposada malversació i prevaricació en l’organització del premi de Fórmula 1 a València. La gosadia del “curita” de la Gürtel, això és de Camps, un advocat que fins ara només ha vist els jutjats com a imputat, ha deixat sense alè a gossets i gatets. Fins i tot l’altre dia, Ignacio Zafra, un dels millors periodistes de València, s’esforçava per esbrinar quins haurien pogut ser els motius que han dut l’expresident a adoptar una decisió a ulls veients suïcida des d’un punt de vista jurídic. La conclusió a què arribava Zafra a partir d’allò que sap per l’entorn de Camps mateix, és que aquest, no té un clau per pagar-se un advocat com Déu mana… Però Zafra i jo, i els meus amics Blay, Carbonell i Olaso que la saben molt llarga, i els senyors Rus, Fabra i Barberà, i l’únic cambrer poeta que conec a la ciutat, i el cap d’estació de la Berlin Hauptbahnhof, i la perruquera de la meua germana i el actor que fa de Mickey Mouse en Disneyland París i Sherlock Holmes, i uns quants milions de persones, no ens ho creguem això que està més net que Carracuca, ni mamats de vi. Tot plegat, només pot tractar-se d’una mentida pietosa dels amics que encara li queden o, pitjor, d’un gest de complicitat en l’estratègia d’algú que sembla que va perdre el cap els trenta segons després de saber que havia guanyat unes eleccions per majoria absoluta. Alguna cosa va passar en el seu cervell perquè atribuís la victòria del PP exclusivament al seu propi mèrit, perquè ignorés els vents favorables de l’economia boja i la desfeta d’una esquerra tan caïnita com la que avui li disputa la trona al seu coreligionari de Castelló. ¿Es va pensar potser que era Napoleó? ¿Cèsar tornant de la Gàl·lia? ¿Obama?… És com si hagués pres la mateixa medecina o beuratge que li va fer créixer a Aznar uns quants músculs dins de la closca.

A Camps li hem vist fer-ne i dir-ne de molt grosses. Hi hagué moments en què la seua vanitat i prepotència era tan gran que qualsevol ciutadà amb dos dits de front només podia que avergonyir-se. Camps es va arribar a creure un Moisés vestit d’Armani conduint el desgraciat poble valencià cap a la terra promesa on brollava el Moët & Chandon i el pernil Joselito, protegit per Iahvè, encalçat per les tropes d’un Faraó roig i catalanista que només existia, com la seua terra promesa, en el seu coco.

I cal dir que alhora que es sentia com un Déu o com un heroi llegendari, li agradava també fer el paper de màrtir passat per la graella, convertir-se en tot un sant Vicent de la Roda. Encara em fa vergonya recordar-lo quan va acusar Àngel Luna de voler assassinar-lo, quan li va dir que allò que li encantaria al socialista, “és agafar una camioneta, vindre a ma casa a la matinada, i que a l’endemà jo aparegués de boca terrosa en un marge”. Va ser la manera en què Camps va respondre a les preguntes d’una oposició política que simplement exigia saber què tenia ell a veure amb la trama Gürtel quan ja feia temps que el seu nom s’hi relacionava en tots els diaris de l’estat espanyol. Aquell dia Camps no va parlar com un honorable president de la Generalitat valenciana sinó més aviat com un falangista embogit de l’any 1940, tavernari i venjatiu, amb un punt de cinisme i de covardia.

Molt més tard, quan tothom va saber de l’amor que li professava el Bigotis (lo nuestro es muy bonito) i va decidir dimitir, no ho va fer per dignitat, ni per vergonya, sinó per “un sacrifici personal” a fi que “Mariano Rajoy siga el proper president del Govern i el PP governe Espanya”, agraint “els milers i milers de mostres de suport rebudes”, envoltat dels seus circumspectes companys de files i sense deixar que la premsa fes ni una sola pregunta.

Camps és la versió pseudo-religiosa del personatge de Molière, un màrtir imaginari a qui li agrada pensar-se assagetat per les preguntes de periodistes de baixos instints, rostit en els despatxos immunds de jutges i fiscals sàdics, encalçat pels espectres de la FAI, fuetejat per lascives milicianes que, begudes com un bocoi, mostren els seus pits rodons i erts… Puc imaginar Camps, sol davant del tribunal, llançant la seua xerrameca de president de la Generalitat que ho va fer tot per nosaltres els valencians, que va sacrificar la seua carrera i el seu talent per nosaltres els valencians, que ara engul amb resignació aquest tràngol amarg ordit per una conxorxa demoníaca de jutges, fiscals, polítics i periodistes antipatriòtics.

L’expresident tal vegada es pensa que al seu martiri el seguiran en processó autoritats, peperos i buenos y humildes valencianos que tant bé van sempre per a aplaudir-lo. No hi haurà ningú, però. Encara no s’ha adonat que està sol, dramàticament sol, que és un cadàver polític molest i pudent, un residu del temps d’esplendor, un dels culpables de la desfeta i ruïna del país. Els que ahir l’aplaudien, avui o bé estan arruïnats moralment o, com ell, en capella, esperant també el veredicte implacable de la justícia. Per no venir no vindrà ni Canal 9. Descanse en pau.

Francesc Viadel

espai patrocinat per: